15/10/2022

Fem-nos forts fent política

Si la política és l’art de canviar les coses dins els marges del que és possible a través de la negociació i sense violència, tot apunta que la independència de Catalunya a curt termini no és un objectiu polític sinó retòric. JxCat i la CUP, i amb ells els seus votants, es neguen a admetre-ho i fan d’aquesta negació el pal de paller del seu programa. Fan política, a parer meu, fora de la política. ERC, en canvi, manté la independència en un boirós mitjà-llarg termini, prou proper per poder parlar de culminar-la, com si, en efecte, ja fóssim molt amunt i calgués, només, atacar el cim. Fa, doncs, política amb un peu a fora, des d’un sí però no ben poc païble per al nacionalisme espanyol amb qui pretén dialogar, el del PSOE. “Aprovem els pressupostos si ens perdoneu del tot però, en un momentum donat, marxem d’Espanya i hi deixem un monyó sagnant”. Tens la sensació que hi ha líders a ERC que ara mateix aparcarien la independència, però que l’han de seguir brandant perquè un radicalisme massa recent i arrelat –el mateix que els va servir per abocar Puigdemont a la DUI– fa inviable aquest salt des d’un punt de vista electoral. Al final és com si Artur Mas, fent de Moisès de les masses de la Diada, hagués alliberat el gran espai del “peix al cove”, que ERC, a poc a poc, s’ha anat fent seu, intercanviant així papers amb la vella CiU.

La dualitat de PNB-Bildu dona un joc al País Basc que ara Catalunya no té. El PNB es guarda prou de mostrar-se independentista –ho sigui o no– i això l’allibera per fer política. Rufián, per contra, és com una muntanya russa que, amb l’agreujant de les seves pulsions xulesques, combina insults, estirabots i adulacions. No sembla sostenible: ERC ha de decidir si vol fer política o vol culminar la independència, dues aspiracions incompatibles. Tan incompatibles com mantenir de líder a l’ombra Oriol Junqueras i crear la sensació que el president és només el seu escolà de dir amén. Hi ha una inconsistència excessiva, sagnant –que explica l’odi enquistat que esquinça ara mateix el sobiranisme–, entre haver jugat al joc del gallina el 2017, estimbant cap a l’exili i la marginalitat el gran rival; i voler ser ara el seny ordenador de l’autonomisme. Aquella gran frivolitat egocèntrica ha de tenir un cost polític. La presó feia comprensible que no el tingués. L’indult obliga a girar full, és a dir, a renovar els lideratges. Si ERC acaba decidint que vol fer política, que posi al capdavant polítics professionals i rellevi els líders “bona persona”.

Cargando
No hay anuncios

Entre altres raons perquè, sense fer una política que posi la E d’ERC en primer pla i li permeti arremangar-se per ajudar a salvar –i si és possible reforçar– el que encara queda d’estat del benestar i drets civils a Espanya, la dreta extrema o extrema dreta té via lliure. “Fem-nos forts en el dret a decidir”, vaig titular un article d’aquesta secció el 2015. I ho torno a dir ara: fem-nos forts en tot el que pot unir tots els demòcrates, perquè el que està en perill és la democràcia, i és l’únic camí transitable cap a un augment de l’autogovern per a Catalunya.