Foners a Teheran
La guerra a l’Orient Mitjà, reestrenada amb l'agressió satànica dels Estats Units i Israel a l'Iran teocràtic, a primera vista, té traços de disputa tecnològica sense precedents: intel·ligència artificial, sistemes d'intercepció automatitzats i una economia de guerra digitalitzada. Tanmateix, sota aquesta capa de modernitat aflora un clàssic de l’art de la guerra, reapareix la tensió entre la sofisticació material del poder i l'eficàcia funcional de la simplicitat, no exempta d’intel·ligència i coneixement científic i tècnic. Una tibantor que s’ha anat amassant en un cúmul de desavinences postcolonialistes.
Els drons de baix cost iranians han esdevingut un símbol de la dialèctica de la simplicitat. L’èxit tàctic davant de sistemes armamentistes multimilionaris apunta a la idea que l'eficàcia no és directament proporcional a la inversió, sinó a la intel·ligència estratègica i la capacitat d'adaptació. No m'estranya, doncs, que quan es va descobrir que aquests artefactes podien convertir-se en l’estrella del conflicte em vingués al cap la comparació amb els foners balears de la Mediterrània antiga que, amb un armament mínim i una tècnica depurada, esdevingueren peça clau dels exèrcits cartaginesos i romans de l’època.
La connexió no és merament anecdòtica, en la comparació dels dos sistemes –els foners i els drons– es posa de manifest la potència de la perifèria davant de la monumentalitat del poder, quan aconsegueix articular eficiència, enginy i coneixement de l'entorn. Els foners en varen ser un exemple: un exèrcit exitós, amb un equipament de baix cost, encara que globalment podia resultar no tan barat. Més que pel cost, era apreciat per la seva mobilitat, lleugeresa i eficiència, resultat d’un comportament altament professional i disciplinat. Els integrants d’aquesta tropa s'havien format i entrenat des de la infantesa: la llegenda diu que no menjaven fins que no havien encertat un blanc.
Juli Cèsar els va utilitzar durant la guerra de les Gàl·lies com a infanteria lleugera a l'avantguarda, que entrava en acció just abans del xoc principal de la batalla, associant-se sovint amb arquers cretencs. El mateix Cèsar, als seus Comentaris sobre la guerra de les Gàl·lies, en destaca el paper decisiu. Concretament, en parlar de la defensa de l'assentament fortificat romà de Bibrax, diu: “Arran de la seva arribada, els rems van veure garantida la seva protecció i augmentat el seu ardor defensiu, i els enemics, per aquesta mateixa raó, van perdre les esperances d'apoderar-se de la plaça”. A les guerres púniques, va ser Amílcar Barca qui els va reclutar per formar part del seu exèrcit, especialment en les campanyes a Sicília, contra els grecs, i en la conquesta d’Hispània, proesa mai repetida pels illencs.
A l’actual conflicte de l’Orient Mitjà es pot esbrinar una lògica similar a la que va donar fama internacional als foners. Ho podríem considerar irònic, però l'acumulació tecnològica de les grans potències no garanteix superioritat estratègica; la intel·ligència artificial no equival a intel·ligència política. L'única cosa certa és que les grans corporacions tecnològiques, amb contractes amb el Pentàgon i els exèrcits dels Estats Units i d’Israel, resulten molt cares als contribuents d'aquests països. Són les mateixes empreses que donen suport a Trump i a la ultradreta europea, en contra de la UE, que en pretén regular l’activitat. Google, Microsoft, Oracle, Palantir i SpaceX, entre d’altres, tenen en la guerra un nínxol de negoci important: són les guerres del capital.
En aquest context, els drons iranians de baix cost operen com a símbol d'una racionalitat tàctica, econòmica i d’adaptabilitat diferent a la de les grans potències. La seva eficàcia no rau en l'acumulació de poder, sinó en la gestió intel·ligent de l'escassetat. És aquesta dinàmica que ens remet a una genealogia històrica més profunda en el temps, en què actors marginals aconsegueixen incidir en sistemes de dominació global. I, efectivament, els foners balears van encarnar una relació singular entre tècnica, territori i estratègia. Dotats d'una perícia excepcional i un equipament mínim, van esdevenir guanyadors.
L'asimetria de poder i capacitat entre els contrincants que caracteritza el conflicte a l’Orient Mitjà s’explica per diversos motius. Als països agressors (els EUA i Israel) influeixen poderosament dues circumstàncies, sovint contradictòries: (1) la intenció colonial i (2) l'existència d'opinions públiques democràtiques. Ni els Estats Units ni Israel podrien suportar el nombre de víctimes de l’Iran. Una societat formalment democràtica, amb drets per preservar, està obligada a tenir un avançat i car sistema de protecció i intercepció. A més d’una sofisticada i complexa maquinària de destrucció a l’alçada del seu interès colonial.
El fet que l'Iran sigui un règim teocràtic, sense drets ciutadans per guardar, fa que el condicionant de l’opinió pública es resolgui policialment, fet que li permet centrar l’estratègia militar, simplement, a infligir mal a l’enemic, intern i extern. No hi ha sistemes de defensa imprescindibles, sinó d’atac, únicament. No hi ha millor defensa que un bon atac. En conjunt, l'actual guerra digital evidencia una simbiosi creixent entre poder polític, economia de dades i militarització tecnològica. Seguint el raonament dromològic de Paul Virilio, en què la velocitat és la base de la societat tecnològica moderna, podria dir-se que la velocitat instrumental ha substituït l'extensió territorial com a matriu del poder. Tot i això, l'acceleració extrema no garanteix domini. Un antic proverbi persa diu que “la paciència és un arbre d’arrels amargues i fruits dolços”.