FOMO, GOMO, ROMO i altres neures d’estiu

M’encantaria ser una d’aquelles persones visionàries que encunyen paraules noves que esdevenen tan populars que fins i tot tenen les seves pròpies conjugacions verbals. Pens amb quants articles s’han escrit sobre tenir FOMO (Fear Of Missing Out) per les seves sigles en anglès, o el que vol dir el mateix, aquella por de perdre’t alguna cosa –voler estar al brou i a les tallades?– i crec que em fa falta una nova paraula per definir com em sent aquest estiu. Segons les fonts consultades, és a dir, internet, la cosa estaria entre GOMO (Greed Of Missing Out) i ROMO (Reluctance On Missing Out); d’una banda, voler ser pertot, però a la vegada no preocupar-me gaire de perdre’m coses. Fa una setmana em vaig quedar sense telèfon mòbil i durant cinc dies no vaig entrar a les xarxes socials, ni tampoc enviava missatges fins que no arribava a casa i em posava davant l’ordinador, com si fos el 1999 i hagués deixat connectat el Messenger. Ara que ja he delatat la meva edat i les meves inclinacions a emprar anglicismes, puc compartir també que tant de bo hagués recuperat el telèfon una setmana més tard, perquè llavors no hauria vist el que sembla absolutament tothom –menys jo– de festival, veient els meus artistes preferits. Vídeos mal gravats de zooms tremolosos, fotos amb aspiracions estètiques d’una cervesa regalimant, abraçades, polseretes i la sensació novament que tothom era allà menys jo. Sí, sé que no és així, però quaranta stories d’Instagram t’ho faran creure. No hi soc, perquè aquest és el meu segon estiu com a mare i, a més, estic esperant el segon i fer dues passes davall aquesta calor sufocant m’angoixa més que perdre’m el set de Florence + The Machine al MadCool. Ara he canviat els meus estius de festivals per horabaixes a la piscina del poble, voltes en bicicleta a les 07.00, llegir contes i fer gelats casolans amb síndria, mango i iogurt grec. El meu Instagram és una combinació de receptes baby-led weaning i gent que viu a l’anunci d’Estrella Damm.

I està bé. Perquè també ho he viscut, tot això. De fet, ara plor metafòricament en aquesta primera columna, perquè les hormones m’han atorgat el superpoder de ser honesta amb totes les desconegudes i desconeguts que llegiu aquesta columna, però, en realitat, aquesta tria és meva i fa un parell setmanes era de concert i aviat seré de festival, tot i que sigui una mil·lèsima part del que solia fer. D’aquí la meva necessitat de crear un nou acrònim que defineixi que vull ser al brou i a les tallades, però que també estic més còmoda que mai en la meva nova pell, conscient que aquest moment és el meu punt cardinal on havia de ser.

Aquesta dicotomia no només s’aplica al fet que no sigui a festivals, sinó que va una mica més enllà; la justa mesura per angoixar-me de tant en tant. A aquesta nova identitat, sumada a les moltes altres que he construït al llarg de trenta-tants anys, ara afegesc la de ser mare. A més, vols ser una mare d’aquelles presents, que fa menjars sans de tots els colors de la paleta de Pantone, que té juguetes Montessori de fusta, que planifica els caps de setmana amb activitats que enriqueixin la vida del fill i de la família al complet i una que no perdi el cap quan gairebé res del que havia organitzat surt com pensava. Però no vols que aquesta nova identitat ocupi tot l’espai del teu ésser; com si Venom volgués prendre el control absolut sobre Eddie Brock. Curiosament, aquest personatge de Marvel és també un reporter, així que de cop i volta el mir com si ell entengués perfectament la fragilitat d’aquesta simbiosi alien-persona/fill-mare. Perquè, més enllà dels concerts, hi ha una cosa que també batega en aquest espai invisible, i és el temps –i temps de qualitat– per dedicar a fer les coses que defineixen qui ets. Jo soc periodista. I per molt que escrigui infinitament menys del que voldria, sempre em presentaré com a tal. Escriure forma part de la meva identitat d’ençà que tenc memòria. Això és un ganivet de doble fulla, perquè a la vegada em frustr quan veig tots els concerts que cobria, el ritme d’entrevistes que feia i els tres projectes que solia dur a la vegada. Potser aquest estiu —i segurament el següent i el següent— assistiré a molts menys festivals dels que voldria i, en canvi, hauré après un grapat de receptes que molen fetes amb bròquil i carabassí. I en soc conscient. Potser no tornaré mai a escriure tant com ho feia. O potser sí. Asseguda amb el portàtil al sofà, aprofitant la durada d’una sesta d’estiu i abans d’enfilar camí cap a la piscina del poble, trec aquest moment d’honestedat i reivindicació de totes les meves personalitats per presentar-me. Perquè, més enllà de totes les dones que soc, sempre seré una dona periodista.