Filosofia antidemocràtica (VI)

PalmaEn el segle XXI, els corrents de pensament filosòfic antidemocràtic són molt dinàmics i influents políticament, i s’articulen a través d’una sèrie de referents teòrics lligats a l’anarquisme de dretes, amb gran tradició i influència als Estats Units. El filòsof nord-americà Nick Land, pare de l’acceleracionisme, juntament amb el seu col·lega blocaire d’extrema dreta Curtis Yarvin, s’ha dedicat a divulgar les seves idees antidemocràtiques a través del moviment neoreaccionari de la Il·lustració fosca, que té com a finalitat posar fi as valors de la Il·lustració.

Land, en el seu assaig sobre la neoreacció, La il·lustració fosca (2012), acusa la democràcia de ser un règim incompatible amb la realitat, d’abolir-la, perquè protegeix els dèbils, quan el que hauria de fer és deixar de banda la solidaritat, i permetre que la llei natural de la supervivència actuï, perquè els més dèbils morin. Land assenyala el perill que representa l’igualitarisme democràtic per a la llibertat i la propietat privada, i, a més, culpa la democràcia de ser un sistema corrupte que es retroalimenta a si mateix, a través de victòries electorals que són el resultat de la compra de vots, el suborn dels mitjans de comunicació i l’adoctrinament educatiu.

Land desenvolupa un contrarelat que dissocia la democratització del progrés material, afirmant que aquest progrés és una conseqüència de la Revolució Industrial. Segons Land, la democràcia és un “virus zombi” que infecta els individus, accentuant els vicis privats i la criminalitat, i que té la capacitat de destruir el progrés social i la civilització, substituint les millores tecnoeconòmiques i els hàbits i actituds prudents pel consumisme desbocat i la política de la telerealitat. En definitiva, és un germen que condueix necessàriament a la barbàrie i “l’apocalipsi zombi”. La resposta de Land a aquest brot víric s’emmarca dins el darwinisme social, i consisteix a combatre l’expansió del parasitisme democràtic, dessolidaritzant la societat, i deixant que les persones s’exposin a les conseqüències de les seves accions, en solitari, sense cap mena de suport ni ajut.

Imperatiu escapista

Land desisteix de reformar la democràcia, o de superar-la democràticament, renuncia a fer-se escoltar com una veu més, i adopta l’imperatiu escapista. Aquesta sortida neoreaccionària no l’identifica amb una utopia, a causa de la seva intranscendència. Ell aposta per un realisme secessionista capaç de descobrir i explotar les potencialitats de la realitat. Land no pretén fer-se escoltar com una veu política més, ja que la seva alternativa passa per impulsar un corrent antipolític que adopti la proposta neocameralista de Yarvis, de transferir formalment la propietat de l’estat a les grans corporacions econòmiques, el poder que sempre ha estat governant “la farsa democràtica” en l’ombra. Aquestes corporacions passarien a gestionar directament l’estat de manera eficient, amb la finalitat d’obtenir beneficis i distribuir-los entre els seus accionistes, a través dels serveis oferts als residents, que serien tractats com a clients, i neutralitzats políticament.

En l’apartat tercer del llibre, dedicat als xenosistemes, Land s’imagina una tricotomocràcia, un nou sistema de govern, en què el poder estaria controlat, fortament, per una coalició neoreaccionària, formada per tres fraccions realment existents: els etnonacionalistes (els militaristes), els teonomistes (els creients), i els tecnocomercialistes (els tecnòlegs capitalistes, partidaris del laissez-faire). Cada fracció es faria càrrec d’un departament governamental i desenvoluparia una funció específica. En aquesta ficció, els etnonacionalistes dirigirien el departament de seguretat, comandats per un cap o “senyor de la guerra suprem”, amb la responsabilitat principal de garantir l’ordre intern i extern; els teonomistes comandarien el departament de dret, tindrien funcions legislatives i judicials, i tindrien la supervisió d’una jerarquia eclesiàstica que mantindria l’ordre intern; i, per últim, els tecnocomercialistes s’encarregarien de dirigir el departament de recursos, dominat per un consell d’administració, format pels nou majors contribuents, que rotarien trianualment, i que tindrien com a finalitat autofinançar-se i finançar la resta de departaments, sota el principi rector d’“economitzar en totes les coses”. Land preveu que l’accés a cadascun d’aquests departaments es faci mitjançant un sistema de meritocràcia. Així, per exemple, únicament les grans fortunes que acreditin tenir uns ingressos fiscals per damunt de qualsevol altra ciutadà podrien integrar-se en el departament de recursos.

Per a Land, la garantia de perdurabilitat d’aquest règim polític desitjat, però imaginari, seria justament la insensibilitat democràtica de la seva estructura, i el fet que només respondria davant de si mateix, i no de la ciutadania ni de l’opinió pública. En darrer terme, si es produís una subversió democràtica, una situació altament improbable segons Land, els insurgents serien deportats.

Funció pública apolítica

Yarvin, més conegut pel seu àlies Mencius Moldbug, adopta un posicionament antidemocràtic a partir de les lectures de Thomas Carlyle i Hans-Hermann Hoppe. En el seu article Al·legat contra la democràcia: deu píndoles vermelles (2017), contraposa la perspectiva democràtica ortodoxa amb la seva pròpia visió herètica sobre la democràcia, i posa el lector en la mateixa situació que el protagonista de la pel·lícula Matrix, d’haver d’elegir quines de les afirmacions que fa es corresponen amb la realitat, les associades a la píndola blava o a la vermella. D’entre les diferents tesis defensades per l’autor en relació amb la democràcia, destaca la consideració del feixisme i el comunisme com a formes de democràcia, l’equiparació de la democràcia d’un sol partit amb un tumor maligne, i de la democràcia multipartidista, amb un de benigne, però tumors al cap i a la fi. També, crida l’atenció la interpretació que fa de l’estat democràtic, com una corporació gegantina que actua de manera egoista i injusta, dificultant l’aplicació del dret, la llibertat i la justícia. En un altre punt, nega que el poder estigui realment en el poble, sinó en l’administració pública, i sosté que la funció pública apolítica és millor que la democràcia. L’enumeració injustificada de tesis continua, culpabilitzant la democràcia de domesticar la dreta política, d’haver-la fet inofensiva i destructiva. Yarvin connecta aquest al·legat amb Un manifest formalista (2007), un article en què presenta la democràcia com un sistema de govern destructiu i ineficient, que exerceix una mena de violència simbòlica, en la qual sempre guanya la majoria.

Yarvin posa en dubte els mèrits assignats a la democràcia occidental, de la postguerra ençà, identificant que el poder real de decisió es troba dins l’àmbit formal, apolític i no partidista, i, per tant, no democràtic, dels funcionaris i jutges, i la seva capacitat d’autogestió, afirmant, així, la superioritat del formalisme jurídic sobre la democràcia. Per a Yarvin, el reconeixement del poder formal seria una passa prèvia a la substitució de la democràcia, i la política mateixa, pel poder econòmic corporatiu.