Fascinats pels rituals de l'Església

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

La primera idea és que els rituals de l'Església fan visible el nucli polític que les nostres democràcies liberals ens amaguen darrere d'una cortina de racionalitat científica i econòmica. Aquí cal entendre polític en el sentit que li va donar el controvertit jurista alemany Carl Schmitt, un dels pensadors del segle XX que més gasolina estan donant als anhels postliberals del segle XXI. La gran intuïció de Schmitt és que "tots els nostres conceptes polítics són, en realitat, conceptes teològics secularitzats". Això vol dir que, darrere de cada decisió que els polítics ens presenten com el fruit d'una deliberació tècnica, sempre hi ha una aposta per uns valors i una identitat que no es pot limitar al càlcul d'interessos neutral i objectiu. Per a Schmitt, la política s'entén millor si ens fixem més en com funciona en els moments de crisi que en el dia a dia. Qui decideix si la independència la voten els catalans o tots els espanyols? Què tenia de racional dir que els bancs eren "massa grans per caure" el 2008? Com es determina a partir de quants pisos considerem algú un "gran tenidor"? Per comprendre els presidents de govern i els jutges caldria conèixer la doctrina de la infal·libilitat papal.

En canvi, tal com argumenta a Catolicisme romà i forma política, l'Església catòlica reté la seva autoritat simbòlica perquè ens mostra a cara descoberta com funciona el món. A través dels rituals, la jerarquia i la claredat doctrinal, el catolicisme es manifesta en estructures visibles i recognoscibles que ens recorden la naturalesa política darrere de les decisions que es prenen. Schmitt, que odiava tot el que fes olor de liberal, reclamava un retorn a les jerarquies antigues que fa de mal casar amb els nostres ideals il·lustrats. Però ja fa anys que molts pensadors reclamen una versió emancipadora de la crítica de Schmitt a l'economicisme despolititzador. És justament perquè el poder econòmic intenta fer-se invisible que els ciutadans acceptem certes decisions dels Parlaments com una fatalitat tecnocràtica i no reclamem alternatives. Quan veiem les formes públiques de l'Església catòlica sentim que els poders seculars podrien adreçar-se a nosaltres com a ciutadans que han de prendre decisions ètiques en comptes de com a simples consumidors.

I això ens porta a l'atractiu del secret que hem vist en el conclave. Aquí hi ha dues idees: una de política i una altra de social o, si voleu, existencial. Des del punt de vista polític, el conclave ens confronta amb la veritat incòmoda que l'escrutini públic sobre certs processos polítics pot comprometre'ls. Si el poder està obligat a revelar les seves estratègies a llarg termini, pot passar que aquells contra qui van dirigides s'hi adaptin i s'escapoleixin. En un temps en què no confiem en els representats públics, la fiscalització burocràtica pot portar a rigideses i absurditats en nom d'una transparència tan mal entesa que pot acabar perjudicant els governats. Hi ha un conflicte irresoluble entre la confiança i el retiment de comptes immediat, i el conclave ens fa imaginar com seria un sistema polític amb més espais de confiança.

Finalment, l'altre magnetisme del secret surt de la possibilitat d'escapar de la vigilància algorítmica. Internet ha ofegat el marge de llibertat de la subjectivitat. El somni de la modernitat era que no hem de ser presoners d'una identitat, que el nostre passat no ens determina, sinó que podem canviar-nos a nosaltres mateixos. Però amb l'entramat tecnològic actual, cada cosa que hem dit, cada feina, cada imatge, cada compra, tot queda enregistrat d'una manera que dona un poder excessiu a la societat per encasellar-nos, especialment en èpoques de formació tan importants com l'adolescència i la primera joventut, en què tothom és hipersocial. Contra aquesta camisa de força identitària, el treball creatiu o l'espiritual, que són una i la mateixa cosa, sempre han demanat poder resguardar-se de l'exposició constant en un espai protegit (el taller, la cel·la, l'habitació pròpia, l'escapada a l'estranger), per poder tornar-ne transformats. Veient aquells cardenals reclosos, envegem el tremendíssim poder que dona la capacitat d'ocultar-se durant un temps de la mirada dels altres. Cosa que, per cert, alguns vam poder experimentar durant unes hores el dia de l'apagada.