18/09/2022

Què farà Feijóo amb Catalunya?

AAlberto Núñez Feijóo li va arribar el moment quan no s’ho esperava. Sempre havia mirat cap a Madrid, és cert, però el xoc salvatge entre Casado i Ayuso, que va enterrar la carrera política del primer, el va agafar per sorpresa. L’aterratge a Madrid va haver de ser un aterratge exprés i, per tant, precipitat. En moltes coses va haver d’improvisar.

Feijóo, com a president autonòmic, ha sigut un èxit. Amb resultats absolutament envejables, en bona part, val a dir, per demèrit de l’oposició. Els gallecs han acabat acceptant de bon grat el seu estil avorridot i el seu galleguisme tou, que es mou entre la folklorització i la naturalitat, un galleguisme que ha fet compatible amb l’espanyolitat, sempre situada en un pla superior.

Cargando
No hay anuncios

Feijóo és un consumadíssim especialista en governar una autonomia, però és un principiant pel que fa al poder madrileny i la política espanyola. Ha pensat moltes hores en Galícia i en com la voldria, però n’ha invertit infinitament menys a pensar Espanya. Diríem, en termes esportius, que si bé una cosa i l’altra no són esports diferents, sí que són modalitats molt distintes. Igual que, per exemple, no és el mateix els cent metres papallona que travessar l’estret de Gibraltar bracejant, malgrat que tot sigui nedar.

De moment, i aquí vindria a tomb citar el vell tòpic sobre els gallecs, continuem sense saber si, en relació a Catalunya –com en altres coses–, Feijóo puja o baixa, va o ve. Ell ha insistit a presentar-se com un moderat, i ha repetit que no ha aterrat a la política espanyola per insultar. De moment, ha trobat un parell d’impediments per poder assentar aquesta idea marc de la moderació. En primer lloc, Ayuso, que, com feia amb Casado, no té problema a contradir-lo o omplir amb improvisacions els buits que prudentment deixa Feijóo. En segon lloc, Pedro Sánchez, que esquiva tant com pot el diàleg i el pacte amb el PP per tal de, justament, impedir que Feijóo s’instal·li en la centralitat política. El líder del PSOE tracta de mantenir el PP en l’àmbit de la dreta i de la competició amb Vox.

Cargando
No hay anuncios

Feijóo, per la seva banda, pot tenir la temptació de deixar-se portar. Assumir els mínims riscos possibles i esperar que les enquestes favorables el duguin fins a la meta, que no és altra que la Moncloa. El problema és que queden massa mesos i Sánchez farà –ja ho està fent– tot el possible i més per conservar el poder. No fer res o no fer gaire és massa arriscat.

Tard o d’hora Feijóo haurà de decidir sobre Catalunya. No sembla tenir en aquest punt les idees clares. Ha passat de recordar una d’aquelles parts de la Constitució que a l’espanyolisme no li agrada –“Catalunya és una nacionalitat”– a assegurar, com va fer Casado, i fent-se eco del que martelleja fa anys i panys la pitjor premsa madrilenya, que a Catalunya s’imposa l’“apartheid lingüístic”. En què quedem?

Cargando
No hay anuncios

Aquest agost, en una entrevista al diari madrileny El País, reconeixia que “es muy difícil gobernar España si el PP no sube en Cataluña ”. Alguns analistes seriosos van entendre aquesta sentència com una mostra de maduresa i visió polítiques. Però no era així, perquè el president popular parlava exclusivament en termes aritmètics, com un mer buròcrata de partit i no com un estadista conscient que la diversitat és consubstancial a l’estat espanyol. O que sap que sense Catalunya el seu projecte polític ranquejarà, quedarà inevitablement incomplet.

No, Feijóo no parlava com un estadista. Simplement, en l’entrevista fa números. Si es llegeix la resposta sencera queda claríssim que el que està fent és recordar que a Catalunya, en unes eleccions espanyoles, s’hi juguen molts escons. Per tant, lògicament, el PP no pot renunciar a un tros com més gran millor d’aquest pastís (el novembre del 2019, el PP va obtenir a Catalunya tan sols 2 dels 48 diputats al Congrés que s’hi assignaven).

Cargando
No hay anuncios

La gran resolució que ha de prendre Feijóo és si el PP vol tenir una política per a Catalunya o simplement la vol instrumentalitzar per tal de, abrivant la catalanofòbia, sumar vots a la resta de l’Estat. Històricament, l’opció preferida ha estat la segona, això és, escometre de mala manera contra tot allò que faci olor de catalanisme calculant que els vots guanyats a fora compensen els perduts a Catalunya. És per això que tradicionalment el PP català ha funcionat com una sucursal. És per això que les coses importants i les menys importants s’han decidit des de Madrid. És per això que tots aquells que han volgut, dins el PP, tenir un discurs i una política centrada en Catalunya han acabat sent foragitats o desvergonyidament guillotinats.