Èxtasi distòpic

¿Podré arribar a ser un home algun dia, com ho va ser Úrsula K. Le Guin en les seves performances dels noranta, quan, amb el seu sentit de l’humor genuí, deia: “Vaig néixer abans que inventassin les dones, i he viscut les darreres dècades intentant ser un bon home i m’he oblidat de seguir jove, així que vaig envellir. [...] No deix de pensar que un home de debò hauria pogut fer alguna cosa. [...] Però vaig fracassar. No vaig fer res. Vaig fracassar rotundament en l’intent de conservar-me jove”?.

Com Úrsula, jo també he envellit; enguany em trasllad a la dècada dels cinquanta i vull lliurar-me a una mena d'urea mediocritas horaciana i a una ascesi que m’allunyi del mundanal renou. Em trob, doncs, en un buit glaçat, sense saber quina direcció prendre, ajustant el to d’aquesta transició i fent esforços per fer el pas cap a la meva madura gallardia de la manera més digna possible.

Després de molt meditar i llegir Úrsula, he arribat a una conclusió: és absurd continuar intentant ser un bon home. Durant molt de temps he volgut ser-ne un per poder exercir els meus drets heretats d’esquitxar la tassa del bany amb aigua groga sense trencar-me per això, dominar l’espai públic i sentir-me empoderada. La intensitat de la meva joventut arriba al final. Jo també he fracassat per totes bandes: ni som un home ni he pogut conservar-me jove; tanmateix, la seva mirada encara em corroeix per dins. Reconeguem-ho: em passa a mi i ens passa a totes.

Als meus quasi cinquanta encara pos la meva energia sexual al servei de qualsevol que es fixi en un aspecte que jo mateixa no som capaç de veure ni de valorar. Som excessivament complaent, submisament agradable, perceb el desig dels altres com a prioritari i m’autoexplot per sentir-me productiva i útil com a capital sexual en el mercat. És impossible desfer-se’n. Malgrat que ja no som un home –encara que sigui impossible no ser-ho– i que ja no som jove, em continuen travessant les mateixes preocupacions de l’ordre simbòlic heterosexual: la fantasia de ser l’escollida entre la resta de competidores, el valor de les meves capacitats posat sobretot en el veredicte d’ells. No som, doncs, ni home ni jove; però és que tampoc existesc com a dona. Disculpau si no m’explic del tot bé, però encara estic aprenent a transformar el meu llenguatge fàl·lic en un de més poètic.

Per no caure en el deliri, intentaré prendre les decisions correctes. Potser aquesta perspectiva m’acosti més a mi mateixa. La inspiració per a aquest gir estructural maduratiu és la Doctora de l’Església Santa Teresa d’Àvila, que en un dels seus èxtasis inefables i espontanis va sentir la presència de Déu, i “en cap cas podia dubtar que era dins meu o jo tota engolfada en Ell”.

Ben igual que la mística, en una mena de fugida o d’èxtasi distòpic sobrevingut en una de les meves meditacions, em vaig viure –Margaret Atwood ho va veure clar– com una ‘dona amb un home dins observant una dona’. L’arravatament havia transformat la mirada masculina en un erotisme que desitjava el meu cos amb la mateixa intensitat i cura amb què es llaura la terra d’un hort i se’n recullen només els fruits que pertanyen a qui els cultiva i per a la presa dels quals hi ha permís. Em vaig veure amb un home dins observant una dona completa, lliure i mestressa d’ella mateixa. Tots els homes que alguna vegada em van usar per satisfer buits i van explotar el meu cos, com l’amo que amb la seva lògica extractivista esgota els recursos del Sud, deixarien d’existir en els meus hàbits cognitius quotidians arran de la il·luminació fenomenològica.

No més mare, no més secretària, no més salvadora d’egos perduts. No més pendent de validació masculina. Havia completat les primeres estances del meu viatge descolonitzador i la monja Teresa em convocava a aprofundir en la contemplació: suavitzar la mirada de l’estança interior, comprendre-la, transformar-la. Les següents mansions m’apartaren encara més del món condicionant del pensament heterosexual. La quietud de la maduresa em movia a transcendir polaritats i exigències, a llevar-me la caspa ‘heteroetèria’, a estimar i follar sense culpa; a sortir, a la fi, del mercat del desig masculí. No voler agradar més, només retre comptes al meu cos i prendre decisions més enllà del que és raonable. Lleugera com els braços d’una nina que sosté i juga alhora amb el pes de paraules noves, i es permet aquest parèntesi poètic.

En ple segle XXI, tot i que un dels avantatges de fer anys i tornar-se madura és que el desig propi és més lliure i menys condicionat, encara no s’han inventat les dones, però ens és ben igual; o almenys aquesta visió encarnada contemplativa em va sobrevenir en el meu particular arravatament amb el beneplàcit de la mística carmelita i l’impuls de l’escriptora de Terramar. Tant el pensament poètic de Santa Teresa com els bells escenaris distòpics d’Úrsula són inspiradors en la meva feina amb altres dones. Totes elles, joves i madures, continuen habitades per les mateixes pressions patriarcals en què m’incloc. Relacionar-me amb altres cossos socialitzats femenins i sostenir-nos en allò que ens travessa en comú és l’únic antídot que he descobert per arribar a ser més sexualment lliures. Això i fer anys, és clar.