Europa: urgències demogràfiques
No us ha d'estranyar que des de principis d'any gairebé tots els meus articles hagin versat sobre el futur de la Unió Europea. No he amagat mai que sempre he tingut un profund convenciment sobre la necessitat d’una Europa gran, unida, potent i amb un paper clau en el futur de la humanitat. Penso que això és molt bo per als europeus, però també per al conjunt de la població global i del planeta mateix. He escrit sovint que en vull parlar perquè els processos polítics i econòmics que vivim els darrers anys no ens estan portant en la bona direcció. Per aprofitar les oportunitats que tenim davant i aconseguir els objectius que volem, hi ha actuacions necessàries que ara, a més de ser imprescindibles, tenen un caràcter de summa urgència.
En el cas de la UE, un espai geogràfic relativament petit en extensió i amb una clara escassetat en molts recursos naturals, l’element clau per poder tenir un paper rellevant en el futur s’ha de basar en les capacitats dels seus recursos humans. Crec, per tant, que les polítiques que més han d’influir en aquest futur són les relacionades amb les persones i, per tant, centro la meva petita reflexió en tres aspectes que penso que demanen urgentment polítiques noves: demografia, migració i formació.
1. Envelliment demogràfic. El que veiem no és el mateix al nord que al sud europeus, però és evident que la població està envellint molt els darrers anys. La forta reducció de la natalitat i l’important allargament de la vida estan canviant molt la composició per edats, però en gran part l'organització social segueix sent la que calia i va ser molt útil en l’època industrial. El paper dels joves, la seva autonomia o dependència familiar i la seva integració en el món del treball han canviat; i el paper dels vells, tant per la prolongació del seu període de capacitat intel·lectual com per la necessitat de més atenció i més cures també és molt diferent de fa 50 anys. Això comporta la necessitat de revisar el paper de les famílies, de les agrupacions veïnals, dels serveis privats o públics i repensar les actuacions dels diferents nivells de govern. Cal adaptar l'organització social a les noves necessitats de l’època postindustrial. I no ho estem fent prou.
2. Polítiques migratòries. És fàcil entendre que una part molt important d’aquestes adaptacions ha de sortir d’aprofitar els avantatges que permet l’actual facilitat de moviments a escala global. No és pas una novetat: Catalunya no hauria aconseguit mai tenir el pes industrial que té ara sense haver acollit molts milers de persones i de famílies que van immigrar des del sud espanyol. I una cosa semblant va passar als països del centre europeu amb persones procedents dels països del sud d’Europa. Ara hem d’evitar, per equivocades, les dues polítiques extremes: l’oposició rotunda a l’acolliment d’emigrants pels seus evidents inconvenients, i l'obertura total per exigències emocionals o ètiques. Hem de promoure la seva entrada, però organitzant-la i reglamentant-la, per la necessitat que en tenim en aquesta nova etapa. Hem d'ordenar-ho de manera que l’acolliment sigui molt positiu tant pel que troben i poden utilitzar els que arriben com pels ajuts que proporcionen a aquells que els reben.
3. Creació pròpia i atracció de talent i de capacitats. Pot semblar que és el més complicat, però penso que és molt més fàcil del que sembla, ja que tenim molts exemples de polítiques que altres països han desenvolupat durant les darreres dècades amb èxit, i perquè les eines necessàries de tipus formatiu o tecnològic existeixen i estan disponibles. Hem d’augmentar de forma important els nivells de coneixements i de capacitats dels nostres ciutadans, hem de procurar atreure i obrir les portes a persones que ja disposin d’aquestes formacions, i hem de ser molt curosos en proporcionar-les gratuïtament als arribats que no les tinguin.
Bastants països de la UE (entre ells Espanya i concretament Catalunya) tenen capacitats importants per fer aquestes feines, però hem d’augmentar la seva dimensió i engrandir les possibilitats d’estendre'n la utilització.
No puc acabar sense repetir una vegada més que l’atracció de persones amb talent i capacitats no depèn només de les perspectives relacionades específicament amb les característiques o les retribucions del treball, sinó que també hi juguen altres realitats que fan còmoda i agradable l’estada personal o familiar en països amb característiques agradables de tipus cultural, meteorològic, artístic i fins i tot turístic. O també, no cal dir-ho, l’existència d’un aeroport apte per a vols de llarga distància... No he volgut entrar en les polítiques relacionades amb aquest tipus de realitats, però no per això deixo de creure que poden tenir un pes important, i per tant han de tenir-se molt en compte.