Et sents vertaderament espanyol?

“Algunes persones diuen que és possible arribar a ser vertaderament espanyol/a si una persona s’hi esforça. Altres, en canvi, pensen que per ser realment espanyol/a s’ha d’haver nascut espanyol/a. Amb quina d’aquestes opinions està més d’acord?”.

No és l’inici d’un acudit dolent. Tampoc un test d’accés a una acadèmia de patriotes. És una pregunta real d’una enquesta real del CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques d’Espanya, que fa poc em va convidar amablement a respondre sobre la realitat social del país.

Hi havia un fotimer de preguntes. Algunes, previsibles. D’altres, inquietants. Però la bateria dedicada a l’orgull de ser espanyol o espanyola mereixia capítol a part: “El món seria un lloc millor si la gent d’altres països fos com els espanyols?”, demanaven. Entre les opcions, del totalment d’acord al totalment en desacord, hi havia un modest “no sabria què dir”, pensat segurament per a persones que, en aquell moment, miraven la pantalla al·lucinats.

També volien saber: “Preferiria tenir la nacionalitat espanyola abans que qualsevol altra?”, “En general, Espanya és millor que la majoria dels altres països?”, “La gent hauria de donar suport al seu país, fins i tot quan aquest s’equivoca?”. Aquesta darrera em va semblar preciosa. L’amor cec, l’amor romàntic, convertit en estadística oficial. Diví.

I quan ja semblava que no es podia anar més enllà, arribà la gran pregunta: si em sent vertaderament espanyola. Vertaderament. No espanyola a seques. No legalment. No administrativament. No segons el DNI. Per cert, qui en té el carnet? On es recull? Caduca? Dona punts? No, no és un carnet, ells volen saber si t’hi sents vertaderament. Vertaderament, la paraula és magnífica, dramàtica, densa. Vertaderament. Com si hi hagués una essència secreta, una mena de denominació d’origen que alguns duen incorporada i d’altres han de guanyar a força d’esforç –recordem que una de les respostes possibles era “Una persona pot arribar a ser realment espanyola si s’hi esforça”.

Però quin esforç, exactament? Menjar més croquetes? O més truita de patates? Saber-se totes les estrofes d’un himne sense lletra? Celebrar els gols de la selecció? Passar calor a l’agost sense protestar? Fer cua sense queixar-se? Defensar Eurovisió amb fervor? O cridar molt “¡viva!” en moments concrets?

Jo no sé si al CIS hi ha entrat l’extrema dreta a redecorar despatxos o si, ben al contrari, qualcú molt, però que molt fi, ha decidit posar un mirall davant la societat per comprovar quantes idees excloents, racistes, suprematistes, continuen campant tan tranquil·les. Perquè a l’enquesta aquesta –la primera a la qual m’ha convidat el CISa la vida– només hi veig dues opcions: o frivolitat institucional o radiografia precisa d’un problema gros. El que sí que sé és que l’enquesta em va deixar perplexa. I això ja és molt, perquè a aquestes alçades us assegur que una servidora ha vist coses.