Estats Units d’Europa
No és una idea nova, però avui pren més sentit que mai: potser ha arribat l’hora dels Estats Units d’Europa? En un context de fricció geopolítica constant, amb uns Estats Units d’Amèrica desfermats en la seva ofensiva neocolonial, una Rússia militarment feble però disposada a dinamitar tots els consensos de no agressió establerts amb la fi de la Guerra Freda i una Xina que va creixent i expandint-se silenciosament dins i fora de les seves fronteres, potser ens hauríem de demanar quin ha de ser el paper de la Vella Europa dins el context global, i se m’acuden poques solucions més sorprenentment factibles i adients, avui, que aquesta.
Primer va ser la invasió russa d’Ucraïna. Després, el genocidi del poble palestí comès per Israel els darrers dos anys. Ara, i just en les tres curtes setmanes que ens ha donat aquest 2026, el segrest del cap d’estat de Veneçuela (un dictador, sí, però segrestat, al cap i a la fi) i l’amenaça d’invasió o de “compra”, en paraules de Donald Trump, de Groenlàndia. Europa, més avesada a mostrar-se “profundament preocupada” (el famós ‘deeply concerned’ dels alts càrrecs de la Unió que sovint les xarxes parodien) i a “fer seguiment” del conflicte, aquesta vegada ha volgut anar més enllà i mostrar, com a mínim de manera simbòlica, que defensarà la seva integritat territorial. Amb comunicats oficials, però també amb el fins ara impensable enviament de tropes a l’illa dels inuits. I això no està gens malament, però… I si ara anàssim més enllà?
No em malentengueu: no seré jo qui defensi el rearmament i una nova i innecessària militarització de la societat. El que vull dir és que aquest moment, amb la defensa d’una sobirania tan essencial com la integritat territorial d’Europa com a centre, podria ser també el moment d’anar plegats i de reforçar altres sobiranies. L’econòmica, igual d’essencial. Però també l’alimentària, ara que l’acord amb Mercosur amenaça d’acabar amb la pagesia i la pesca autòctones. L’energètica, en un context de retorn mundial als combustibles fòssils. O bé la cultural, en un continent que si ha estat definit per alguna cosa al llarg dels segles és per la seva diversitat lingüística i cultural.
M’agradaria imaginar uns Estats Units d’Europa que donassin més veu a les regions i a les nacions que no pas als estats. Que les coses que afectassin Mallorca, les Illes i els Països Catalans es decidissin aquí, i fossin validades i potenciades segons criteris comunitaris, i no pels que ens dicten des de Madrid. M’agradaria pensar que Europa, que, al cap i a la fi, és responsable primera de bona part dels conflictes postcolonials del món, podria començar a formar part de la solució i de la reparació d’aquests conflictes, i ser un exemple de sobirania, de defensa dels valors democràtics i dels drets humans i recordar al món que una societat que es protegeix, una societat que es cuida i s’alimenta i que progressa i que debat, amb la paraula com a únic eix de qualsevol intercanvi o decisió, també és una opció. La nostra, si més no.