OPINIÓ
Opinió27/11/2015

Esperant la pau perpètua

Alguns deuen pensar que la pau perpètua només és per als difunts. Al segle XVIII, però, Immanuel Kant, el gran filòsof alemany de la Il·lustració, també la va somiar per als vius. El 1945, un segle i mig després de la seva mort, semblava que la seva utopia es podia fer realitat amb el naixement de l’Organització de Nacions Unides (ONU). No debades, aquesta entitat, que el 1948 impulsà la Declaració Universal dels Drets Humans, va ser concebuda amb la intenció d’evitar que es tornassin a repetir els desastres de la Segona Guerra Mundial. El mateix objectiu es marcà el 1951 la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), que el 1993 es reconvertiria en l’actual Unió Europea. Avui Kant, però, se sentiria més impotent que mai. El seu famós tractat 'Cap a la pau perpètua. Un projecte filosòfic' (1795) està més que invalidat amb les barbaritats que no aturam de cometre.

El pensador del crit “Sapere aude” (“atreveix-te a saber”) havia pres bona nota dels conflictes bèl·lics que havien caracteritzat el temps que li tocà viure. Després de les guerres de component religiós del segle XVII, les del segle XVIII eren més de caire polític, originades tant per la successió dinàstica en diversos regnes com per l’establiment de fronteres a l’Europa central. Ateses aquestes circumstàncies, el mestre de Königsberg considerava que l’estat natural de la humanitat és la guerra. Per molt que un coetani seu, Rousseau, insistís que l’home és bo per naturalesa, quedava més que demostrat que viure en societat ens acaba fent malbé.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, per conjurar els mals auguris, Kant proposava que tots els països del món es convertissin en repúbliques –és a dir, en democràcies– englobades en una gran federació, en una comunitat d’estats sobirans. Trobant-se, doncs, en igualtat de condicions, cada estat es veuria obligat a establir pactes de no agressió amb la resta. A més, per rebaixar tensions entre nacions, el filòsof alemany apostava per l’eliminació dels exèrcits permanents. Això, al seu parer, generaria un major clima de confiança entre els habitants de l’aldea global en què ens hem convertit.

Certament, la història ens diu que les democràcies no declaren la guerra a altres democràcies. En aquests casos, les disputes s’arreglen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per tant, seguint la lògica kantiana, es pot deduir que com més democràcies hi hagi, menys possibilitats hi haurà de conflictes bèl·lics. Així quedà palès, en un principi, amb la Guerra Freda entre Estats Units i la Unió Soviètica, que acabà definitivament el 1991 quan aquesta es dissolgué per donar pas a l’actual Rússia.

Cargando
No hay anuncios

Kant, amb tot, pecà d’ingenu en voler que la seva mena de lliga mundial de la pau fos regida per l’ètica. I és que actualment ningú no dubta que la política internacional està més aviat lligada a l’economia. Ja ho digué en el seu moment Jean Monnet (1888-1979), un dels pares de la unificació d’Europa: “Si hagués de començar de bell nou, jo impulsaria una iniciativa encaminada a la creació d’una federació europea de trets més culturals que econòmics”. Hem passat, doncs, de l’esperança al desencís.

El panorama ja era prou desolador amb les guerres silenciades que hi ha arreu del món. Ara, amb els atemptats jihadistes de París, definitivament ens podem oblidar del dolç somni de la pau perpètua de Kant. Cal, però, tenir present els beneficis que ha aportat a la nostra civilització occidental l’esperit de la Il·lustració d’on va beure el filòsof alemany. Així ho recorda la pensadora americana Susan Neiman: “Qui consideri anèmica la Il·lustració només ha de visualitzar el que succeeix on aquesta és inexistent. Els talibans ens han permès albirar un món en què estan a l’ordre del dia les execucions públiques, l’esclavitud de les dones, la censura total, la prohibició de la música i de l’art, les relacions econòmiques feudals i el tractament mèdic sense anestèsia. Que nosaltres visquem en un entorn en què això no ocorre ho devem a la Il·lustració. I a personatges com Kant”.

Cargando
No hay anuncios

Així doncs, perquè la pau perpètua de Kant fos una realitat seria necessari que la resta de països “bàrbars” es deixessin imbuir per l’esperit de la Il·lustració. N’hi ha, però, que encara creuen ingènuament en l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero. Tanmateix, un món il·lustrat tampoc no és garantia de res. La crua realitat és massa alliçonadora. Tristament no ens queda més remei, per tant, que esperar la pau perpètua dels cementeris. Mentrestant, per mantenir viva la il·lusió, cada 30 de gener els més petits continuaran celebrant el Dia escolar de la no violència i la pau.

www.antonijaner.com