Tot un espectacle

PalmaNovè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Semblava que tot estava dat i beneït, però no era així ni de bon tros. Faltava una altra composició, d’unes característiques molt diferents, però que sens dubte sempre creen un superb estat d’ànim a qui l’escolta. I si, a sobre, és amb un director tan expressiu, fins i tot diria que grandiloqüent, com Rune Bergmann, la joia està més que garantida. Altrament, una interpretació estratosfèrica per part d’una Simfònica en estat de gràcia, que no podia fer altra cosa que seguir les heterogènies indicacions de qui, més que mai, o així ho semblava, conduia la seva formació cap allà on volia, amb tanta energia i amb subtilesa, amb tanta facilitat com eficàcia, per suggerir des d’alguns moments de gran nostàlgia fins a d’altres d’un lirisme enèrgic i profund, una altra ració d’ornitologia, que lligava amb la peça encarregada d’obrir la vetlada. Una altra gran vetlada.