El que escollim no veure
La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva. Recentment, durant les manifestacions a Karachi, al Pakistan, es va poder observar aquesta dualitat amb les multituds que van expressar la seva solidaritat amb el poble palestí. Tanmateix, el mateix país que s'uneix per defensar els drets dels palestins expulsa milions d'afganesos que busquen refugi després d'haver viscut anys en condicions precàries. Aquesta situació ens porta a reflexionar, de nou, sobre la selecció de la nostra empatia i com les contradiccions en les nostres accions poden mostrar la nostra veritable naturalesa.
Les imatges de desenes de milers de persones omplint els carrers de Karachi en suport dels palestins són impactants i inspiradores. Amb pancartes i crits, la multitud clamava per la justícia i la pau, ressonant així amb una frustració mundial. Però les llàgrimes dels afganesos a qui s'està expulsant quedaven pràcticament silenciades, i la situació dels refugiats afganesos que viuen al Pakistan es deteriora. Després de dècades de conflicte i inseguretat, aquests individus han buscat refugi, només per veure's ara forçats a tornar a una realitat devastadora.
Afrontem així una ironia punyent: un poble que es mobilitza fervorosament per una causa llunyana mentre ignora el patiment immediat dels seus veïns. I són fins a 3 milions de refugiats. La selectivitat de l'empatia ens porta a qüestionar la naturalesa del nostre compromís amb la justícia. Com és possible que celebrem solidaritat amb aquells que pateixen en una altra part del món, però no veiem els problemes urgents que ens envolten? La nostra identitat nacional es construeix sobre narratives d'empatia amb els oprimits, però quina responsabilitat mostrem amb els que viuen dins de les nostres fronteres? En el nostre cas, quantes coses no vam fer, durant molts anys, i què no fem encara avui, per erradicar la violència contra les dones al nostre país? O quines accions hem dut a terme per pal·liar el sofriment dels migrants que arriben aquí –la situació dels quals, no ho dubto, ens commou quan en tenim notícia?
Reflexionar sobre aquestes contradiccions ens condueix a entendre que la humanitat es troba en una lluita contínua per equilibrar la compassió i els particularismes. La veritable solidaritat ha de transcendir fronteres i hem de treballar per un món on cada vida tingui el mateix pes. Advocar per una causa no hauria de significar ignorar l'altra. És hora de reavaluar el nostre paper com a ciutadanes i ciutadans compromesos, assegurant que l'empatia sigui inclusiva i que els nostres cors estiguin oberts no només a les lluites llunyanes, sinó també a les que tenen lloc a la porta del costat.