Ens equivocam

Hi ha una epidèmia de beneitura política que afecta, sobretot, la gent del carrer. Estam acostumats a dir que la gent –o, més emfàticament, el poble– sempre té raó, i que la suma de vots és l’expressió més aproximada a la veritat. La gent, reconeguem-ho amb valentia, s’equivoca sovint, ens equivocam sovint.

Per explicar quines són les limitacions de la participació popular, se sol posar l’exemple del pont: el poble ha de dir si el vol i on el vol, però de la seva seguretat n’han de respondre els tècnics que el projecten i l’executen. Per això, és menester que els tècnics acreditin uns coneixements adquirits a les universitats que els expedeixen.

La política sovint va a parar a escenaris d’una enorme complexitat, en els quals els mateixos polítics no saben orientar-se més enllà de les conveniències de partit i/o personals. Ara som a un d’aquests escenaris. La sortida, minsa però l’única, és anar a eleccions, i davant d’aquesta evidència es manifesta l’epidèmia de beneitura política: una gentada, però allò que se’n diu una gentada, culpa els polítics perquè no s’han sabut posar d’acord. Cert que aquest acord era més fàcil ara que no en temps anteriors, perquè enmig hi ha un PSOE que ha oblidat què significa la 'O' de les seves sigles i, per tant, s’ha tornat com de plastilina. Però així i tot, des del pacte Sánchez-Rivera es va veure que no hi hauria sortida. Unes noves eleccions proporcionaran coartades segurament perverses per satisfer la gent que, sorda i cega a la complexitat de les coses –la vida és complexa–, exigia acord de govern a partits que no estan fets per governar de la mateixa manera amb els mateixos objectius.

I aquesta insatisfacció distorsiona perillosament el panorama electoral. Les persones corrents no ens hem dedicat a estudiar suficientment el nostre propi estat de coses per poder emetre un vot responsable que suporti, com un pont segur, el pas a les millores que necessitam.