Els periodistes no podem parlar de nosaltres mateixos. No podem ser notícia. Però per sort això és un article d’opinió. Vaig arribar a l’ARA Balears el 2013, quan era només un projecte. Una il·lusió col·lectiva de donar continuïtat a la gran tasca del Diari de Balears. El posàrem en marxa i contra més d’un pronòstic, no només va surar, sinó que creix i augmenta cada any el seu impacte, el nombre de seguidors i de subscriptors, en un moment difícil per al periodisme.
No hi ha cap recepta absoluta per a això de fer un mitjà de comunicació, però sí que hem après algunes coses i una d’elles és que ser notaris de la realitat no és senzill. Perquè avui dia explicar allò que passa, i intentar analitzar-ho, ha esdevingut una batalla complexa. Hi ha sovint més efectius als òrgans de govern i als centres de poder intentant crear un relat, que a les redaccions comprovant si allò és realment el que està succeint.
Perquè sovint la nostra feina és destriar bé. No és fals el que ens conten, però sovint és incomplet. I, sobretot, no sempre inclou elements clau que el periodista ha de cercar per oferir als lectors una mirada completa i rigorosa. I tot això, en el temps rècord que ens marquen les frissors digitals.
A l’ARA Balears treballam així, apostant pel rigor i la qualitat. I no són paraules buides. Són sovint un esforç titànic d’un equip increïble que ha aconseguit fer del nostre mitjà un referent informatiu i de reflexió, permeteu-me que ho digui amb tota la modèstia. Un equip que tenc l’honor de dirigir. L’altra cosa que per sort tenim és una comunitat activa que ens acompanya. I que ens escriu correus, whatsapps (no caldrien abans de les 8 h!) per comentar un detall d’un article. Continuau! Us necessitam.
