Equador equívoc
La presidenta Marga Prohens i el seu executiu es poden felicitar d’haver arribat a la meitat de la legislatura havent aprovat dues lleis de pressupostos consecutives: una cosa no fàcil, en temps de política especulativa. La política especulativa, per entendre’ns, funciona igual que l’especulació de sòl i d’habitatge: s’inflen els preus fins a crear una bombolla que no té res a veure amb la realitat, i que beneficia uns pocs mentre perjudica l’interès general. Quan la política no és especulativa, aprovar els pressupostos acostuma a fer-se a través de debats parlamentaris que poden ser intensos, però també mesurats: tothom (també l’oposició) entén que el govern necessita uns pressupostos per poder governar, i per tant es procura que la seva aprovació sigui més o manco fluida. Fer el contrari s’entén (se solia entendre) com una forma d’obstruccionisme.
En temps de política especulativa, com els actuals, els governs no tenen gens assegurat que puguin aprovar els pressupostos. Ho han de suar, com se sol dir, i això significa fer concessions als socis de govern, que a continuació exhibiran els acords obtinguts (o arrencats, com se sol dir també, per donar-hi més dramatisme) com a trofeus degut a la seva capacitat negociadora experta. Després els acords s’acompliran o no s’acompliran, depenent de l’habilitat que tingui el Govern en el regateig i de com d’obligats estiguin els socis respecte de l’acció de govern, etc. En una paraula, la política especulativa tracta de com fer pagar preus polítics inflats, i també de com escapar-se de pagar-los, de manera neta o no tan neta o gens neta.
La presidenta Marga Prohens i el seu equip tenen un problema, i és que els preus polítics de les seves lleis de pressupostos els marca la ultradreta nacionalista de Vox. Ella i els seus companys poden, naturalment, recórrer al manual de com retorçar paraules i fets i pretendre que tan dolent com dependre de l’extrema dreta ho és dependre de l’extrema esquerra i dels xantatges dels colpistes catalans. Però ells mateixos saben que si fan això faltaran a la veritat, perquè allò cert és que ni a Espanya hi ha extrema esquerra ni a Catalunya hi ha colpistes. En canvi, el que sí que hi ha, i ben viva, és extrema dreta. Això ho saben tan bé, al PP, que fins i tot en tenen una bona part dins el seu propi partit.
L’altra part ha seguit i segueix camins propis, que de moment han donat dos projectes polítics rellevants: primer, Ciutadans, ja liquidat. I ara, Vox. Com en les estafes immobiliàries, o com amb certes targetes bancàries, Vox ofereix suport parlamentari a canvi d’uns interessos o uns preus exorbitats. Tornar a obrir l’ofensiva contra la llengua catalana i l’ensenyament públic, suprimir la llengua pròpia de les Balears de la sanitat i altres àmbits de la funció pública, desregular la construcció i desprotegir el medi ambient fins als extrems desgavellats que fixa la Llei d’obtenció de sòl aprovada de fresc, suprimir o retallar la despesa social, perseguir i criminalitzar immigrants, o legislar abusant de les disposicions addicionals (per blindar precisament l’ofensiva contra el català en altres lleis que no hi tenen res a veure) són, com es pot veure, preus polítics exageradament alts. Són mesures que atempten contra l’interès general, i que donen satisfacció només a una minoria de fanàtics i d’ofuscats, que com a darrera contribució al debat públic han proposat deportar vuit milions de persones de l’estat espanyol.
Uns socis així no admeten la comparació amb cap altra força política, i no tenen cabuda, de fet, dins la democràcia. Tret que, com ha dit la presidenta Prohens en el seu balanç de mitja legislatura, arribar a acords amb l’extrema dreta no li hagi suposat cap renúncia, perquè hi ha un acord total entre el PP i Vox. Si és així, ja s’entén tot i almanco cal agrair la franquesa.