26/06/2021

Entre nosaltres

Cada cop que sento un polític espanyol dient que el Procés és un conflicte “entre catalans”, com si Espanya fos només una veïna tafanera, em venen ganes de riure. ¿Espanya, una espectadora? També em quedo parat cada cop que el PSC demana que es convoqui una taula de diàleg només dels partits catalans. ¿Els socialistes són els veritables defensors de la unilateralitat? Evidentment, no és així. El PSC, com el PP, creu que el nostre futur s’ha de decidir al Congrés de Diputats espanyol, on els catalans -tots plegats- som minoria. Per tant, millor anar-hi amb una proposta acceptable, que eviti al PSOE fer de mur de contenció al costat de les dretes. És per això que el PSC vol una taula de partits a Catalunya.

El que passa és que, a casa nostra, reconèixer aquesta tutela de forma tan explícita no és gaire popular. Fins i tot entre els que no són independentistes. Per això s’esprem al màxim l’argument de la fractura interna i s’apel·la a la primacia, no d’Espanya, sinó de la llei. Una llei que, en l’actual ordenament, no tenim cap possibilitat de canviar.

Cargando
No hay anuncios

No seré jo qui negui que el futur polític de Catalunya és una qüestió que divideix els catalans, almenys en tres faccions: els que volen la independència, els que volen més autonomia en un sentit federal i els que volen que res no canviï. Els primers són -més o menys- un 50%. I són els únics que reivindiquen que l’última paraula l’ha de tenir el poble de Catalunya. TOT el poble, convocat a les urnes. Els immobilistes, en canvi, són els menys nombrosos; però són, paradoxalment, els que s’estan sortint amb la seva. Per què? Doncs perquè tenen darrere la força coercitiva de l’Estat. Es va demostrar l’octubre del 2017. Per tant, la base del conflicte és la intervenció distorsionadora de l’Estat en un debat que, efectivament, s’hauria de resoldre “entre catalans”.

Imaginem què passaria si el futur de Catalunya es decidís en una taula de partits catalans, sense cap intervenció exterior. Els independentistes haurien d’obrir el ball, com a força majoritària, i la independència seria l’eix de la discussió, com el 1979 ho va ser l’autonomia. L’aposta per la sobirania total potser hauria de veure’s matisada si els partits no independentistes, representant gairebé la meitat de la població, exigissin el manteniment d’algun vincle amb el Regne d’Espanya. Aleshores es parlaria de la naturalesa d’aquest vincle. I potser s’arribaria a una fórmula de compromís. O no. Però seria molt difícil eludir l’autodeterminació, tenint en compte que és una aspiració d’un 70% del poble, de 83 diputats del Parlament. L’únic motiu pel qual el referèndum no es produeix no és la por a la “fractura interna”, sinó l’oposició amenaçadora de l’Estat.

Cargando
No hay anuncios

En canvi, traslladant el debat a l’àmbit espanyol, els papers es canvien. El PP i Vox, que aquí són dues minories cridaneres, al Congrés són una poderosa força de bloqueig. Ara són majoria els que voldrien federalitzar l’Estat, però no tenen la força per imposar els indispensables canvis constitucionals, que el PP i els seus acòlits bloquejaran sempre. I qualsevol millora de l’autogovern que es pugui pactar serà sempre reversible i/o desactivada per la justícia o qualsevol altre dels ressorts de l’Estat. Sempre emparant-se en la llei (quan el problema no és la llei, és la negativa a adaptar-la a la realitat!). Aquests són els arguments que bloquegen el problema català. Els mateixos arguments pels quals, a Catalunya, una minoria està imposant el seu model de futur a la majoria.

Per tant, cada cop que algú des de Madrid afirma que el problema és nostre, que n’hem de parlar entre nosaltres, a mi només m’arriba per dir: tant de bo!