14/01/2023

Eixamplem escletxes

Dijous passat vàrem posar la primera pedra del complex de recerca, en medicina de precisió, biodiversitat i benestar planetari, del Mercat del Peix, en el context de la Ciutadella del Coneixement de Barcelona. És una fita important en si mateixa, però en voldria remarcar dos aspectes que crec transcendents.

El primer és que el projecte representa una confluència de molts agents: a la UPF, que n’ha estat la promotora, s’hi han sumat la UB, la UAB, el BIST, el CSIC, la Fundació Pasqual Maragall, l’Ajuntament, la Generalitat i el govern central.

Cargando
No hay anuncios

El segon és que no es una iniciativa isolada. D’altres que s’estan desenvolupant amb força –i que tenen en comú incloure nous equipaments per acollir com cal el talent científic que tenim o tindrem– serien: immunologia al Caixa Research Institute, a la vora del CosmoCaixa; fotònica i quantum a l’ICFO a Castelldefels; materials i microscòpia avançada al voltant del Sincrotró ALBA a Cerdanyola; energia al campus de la UPC al Besòs; supercomputació i xips al campus de Pedralbes de la UPC; neurociències al campus Mundet de la UB, amb la participació d’altres universitats i centres. Afegiu-hi la dinamització que comportarà el trasllat del Clínic al veïnat de la UB, la UPC, el Parc Científic de Barcelona i Sant Joan de Déu. La Diputació de Barcelona també vol recuperar l’Escola Industrial per a la recerca en polítiques públiques. Impressiona pensar el que podem arribar a ser d’aquí deu anys. És segur que podrem consolidar el lloc destacat que ja tenim en la recerca europea. I avançar molt en la creació d’un entorn prou internacionalitzat per assegurar que les nostres empreses tinguin accés fàcil a les tecnologies i les experteses més avançades.

Les universitats són protagonistes i no ens poden fallar. ¿És una expectativa raonable? Les universitats espanyoles, i amb elles les catalanes, estan en transició. D’una manera lúcida i intel·ligent, Carles Ramió, a La universitat, a la cruïlla, publicat per la UPF, ens explica com la combinació del model clàssic d’universitat amb l’autogestió nostra i la proclivitat conservadora que sovint genera, juntament amb els reptes educatius que sacsegen les nostres societats, poden enfilar les universitats tradicionals cap a la irrellevància. Pot passar, però com que seria un enorme malbaratament de recursos, ho hauríem d’evitar, tot endegant processos de flexibilització i adaptació que permetin la resposta efectiva de les universitats a les necessitats del moment. Els nous contextos comporten amenaces i oportunitats i no sabria dir si unes tenen més pes que les altres. El que sí que sé és que les amenaces prosperen en entorns dominats per la inèrcia i que les oportunitats, en canvi, donen fruit quan se saben aprofitar activament.

Cargando
No hay anuncios

Aviat tindrem una nova llei orgànica del sistema universitari espanyol. Encara falta el tràmit del Senat. Crec que s’ha negociat bé: felicitacions als negociadors, ells i elles. A parer meu, mentre que la llei no dissipa els temors de Ramió, deixa en canvi el marc jurídic prou obert perquè les universitats que s’ho proposin puguin millorar respecte a la situació actual.

Com? Em situo en el context català, on ens hem proveït d’una bona llei de la ciència, i on tenim pràctica innovadora en temes universitaris i de recerca i alhora un sentiment compartit que el nostre futur hauria de passar per l’economia del coneixement. Em limito a una observació no tant de contingut com de metodologia. Les lleis no tanquen completament les realitats sobre les quals legislen. Les normes de rang inferior, siguin estatuts de les universitats o disposicions de la Generalitat, poden tancar o obrir encara més. Tancar seria un error. El que s’inclou en uns estatuts queda sacralitzat. Deixem-ho obert. I recordem que el que no està prohibit esta permès fins que, si s’escau, un procediment judicial ho clarifica.

Cargando
No hay anuncios

No siguem tímids. A Catalunya, en temes universitaris, o en altres qüestions, hem avançat eixamplant escletxes. La llei estatal d’universitats de l’any 2001 va introduir la possibilitat de professorat contractat laboral. La idea era que aquests tinguessin nivell baix. A la llei d’universitats de Catalunya, de l’any 2003, els vàrem situar en complet paral·lel amb les categories de funcionaris. Ens ho van impugnar al Constitucional, es va negociar i ho vàrem acabar establint amb tota la seguretat jurídica. Ara ja s’ha normalitzat i fins i tot, impensable fins fa ben poc, la futura llei admet que el rector pugui ser un professor contractat laboral.