28/04/2023

Economia blava

La institucionalització i reconeixement de l'ús comercial del litoral es remunta a la Llei de centres i zones d'interès turístic nacional, impulsada per Manuel Fraga, des del Ministeri d'Informació i Turisme, en plena època franquista, l'any 1963. Responia a la necessitat imperiosa d'aprofitar al màxim l'impuls del turisme internacional que es dirigia a les costes espanyoles i, amb els beneficis que produís, reindustrialitzar altres zones de l'Estat. Vampirisme econòmic, pur i dur, pensant que la moda del turisme s’esvairia ràpidament, sense cap mirament amb els recursos i ecosistemes naturals fràgils i limitats de la costa.

No cal dir que la fugacitat del turisme no va ser tal i, ràpidament, es va convertir en uns dels sectors de major expansió de l’economia mundial. De fet, l’any 1969, encara durant la dictadura, es va promulgar una primera llei de costes que introduïa una visió global de litoral i pretenia dotar d’“eficiència l'acció dels organismes i serveis de l'Estat”, sense deixar de respectar els “drets adquirits”, producte de la primera pulsió desenvolupista. Després, encara, vindrien més booms turístics.

Cargando
No hay anuncios

La Llei de costes de 1988, la primera de la democràcia, reconeix que “s'ha produït massa sovint la desnaturalització de porcions del domini públic litoral, no només perquè s'ha reconegut la propietat particular, sinó també per la privatització de fet que ha suposat l'atorgament de determinades concessions”. Per evitar aquests impactes nocius, la llei introdueix, com a principi general, que només “es podrà permetre l'ocupació del domini públic maritimoterrestre per a aquelles activitats o instal·lacions que, per la seva naturalesa, no puguin tenir una altra ubicació”.

Aquest axioma, des de llavors, és el que presideix la política de concessions i autoritzacions de l’administració competent sobre el domini públic maritimoterrestre. Però un ampli embolic de drets adquirits i problemes d’execució de responsabilitats, així com l’alentiment que va provocar la reforma de la llei l’any 2003, han produït que la idea de 'desconstrucció' de l’ocupació de la costa, que es podia intuir en l’esperit de la llei, s’estigui fent amb 'comptagotes'. Cada impacte que es retira de la costa és una petita victòria amb molta feina i esforç al darrere.

Cargando
No hay anuncios

Des de la perspectiva i el sentit històric de l’evolució normativa es fa difícil entendre que, en el moment actual, un responsable polític pugui dir que la protecció de la costa hagi estat gràcies a l’activitat generada per les concessions ubicades a les platges o al litoral, com acaba de fer una destacada dirigent del partit conservador a les Balears. Llevat que es vulgui confondre expressament la neteja de platges, que fan cada capvespre els concessionaris de les gandules, amb la protecció de litoral. O blanquejar el negoci de potents grups empresarials, i els seus copiosos beneficis procedents d'instal·lacions a platges i sistemes dunars, per uns romàntics negocis 'familiars' de postal.

En un model econòmic nascut i, encara avui, basat majoritàriament en el turisme de sol i platja, l’espai litoral adquireix una importància cabdal: com a element bàsic per a una bona part de la indústria, com a imatge de promoció i reclam de visitants, adquirint un valor estructural en el sistema. Com a realitat cultural i social, la costa simbolitza la frontera, el nostre espai de transferència i, juntament amb la mar, la connexió exterior. Des de tots aquests punts de vista, la costa requereix atenció i preservació especial. Però, també, hi ha qui dona al litoral la condició de valor comercial: el mercat. La importància comercial entra en contradicció amb el valor estructural, en cerca només l’explotació de la costa com a element productiu.

Cargando
No hay anuncios

Si la costa i el seu mar adjacent es poguessin considerar com a ecotò, diríem que el mercat tendeix a destruir la seva funció natural de transició entre comunitats i poblacions diferents, per potenciar-ne el valor extractiu. Per això, resulta altament il·lustratiu que la dirigent conservadora parlés de la costa en un context d’economia blava, i posés l’accent en l’ocupació, els negocis i les concessions com a elements de protecció de la costa. La teoria no deixa d’estar alineada amb la visió d’un tardocapitalisme postpandèmic, en el qual tot té valor comercial i tot pot ser objecte de negoci, per treure'n profit crematístic, encara que es comerciï amb drets fonamentals de les persones. És el negacionisme interessat jugant a aferra-pilla, com si fos la darrera oportunitat per fer calaix.

Nogensmenys, l’economia blava representa una oportunitat de futur clara per al país i, entorn del seu abast, comença a sorgir un debat públic interesant. Les idees al respecte semblen avançar per un camí diferent al de l’extractivisme conservador. Al país hi ha experiència empresarial i coneixement expert i científic suficient per anar avançant. Per a la Fundació Impulsa (patronal-Govern) l'economia blava “és un concepte que té similituds amb l'anomenada economia circular. Totes dues es basen en la sostenibilitat del model a llarg termini”. La Fundació Marilles diu que “no només s'entén com a suma d'empreses vinculades a la mar, sinó d'empreses que són sostenibles respecte de la mar”.

Cargando
No hay anuncios

El Grup de Transició Econòmica del Fòrum de la Societat Civil, que agrupa 22 entitats i organitzacions de la societat civil, considera que les Illes Balears tenen un gran potencial i ha elaborat una extensa “agenda d'objectius per a l'economia blava i ecosistemes marins sostenibles”, en la perspectiva de deixar enrere el creixement blau per apostar per una economia blava sostenible, per tal de complir el Pacte Verd Europeu. En definitiva, una nova oportunitat.