Dones estrangeres

Als homes, en general, ens importa bastant poc el feminisme. Hi ha qui s’hi mostra directament contrari, dient que les dones són unes exagerades, o que els greuges i desigualtats que manegen ja no tenen fonament a la societat igualitària i democràtica, o que tot plegat només és una pantomima per fer-se mirar o per arreplegar subvencions per la via del victimisme. Hi ha qui mira d’entendre-ho més enllà del Dia de la dona, i prova de posar sensatesa a un plegat de reivindicacions que, em sembla a mi, tenen tot el sentit, i més encara quan veiem les xifres de la violència domèstica i sexual, o les desigualtats econòmiques més que manifestes. Tanmateix, és complicat que un home se senti directament concernit per aquestes reivindicacions. Com si les dones que ens envolten fossin un país estranger que té les seves guerres i misèries i injustícies, les quals podem comprendre, però no s’espera que fem res més que simpatitzar de lluny i no mostrar-nos gaire partidaris –i col·laboradors– dels opressors. Fins i tot entre les noves generacions sembla que això té mala fama, o com si ja fos un debat superat, o que les dones no necessiten cap mena d’ajut o de suport, o bé com si el feminisme fos el que crea el problema perquè assabenta d’un plegat de diferències que haurien de ser ja invisibles. També hi ha part de les dones que se senten més a gust pensant la batalla com a guanyada, o com a innecessària o incòmodament plantejada. O que troben que el paper tradicionalment domèstic de la dona és alliberador i fantàstic, la terra promesa i perduda. Sovint, però, si haguéssim d’adreçar la solució des d’una òptica d’esquerres, tampoc queda gaire clar quina mena de polítiques es podrien empènyer.  

El feminisme crea consciència i, per tant, és com un termòmetre que assabenta d’una malaltia que preferiríem que no existís. Però hi és, i és vergonyós que, sent les dones la meitat de la població, no hi hagi ni més coneixement ni més debat, ni més exigència col·lectiva. Jo soc el primer que ni m’adono del privilegi ni de la desigualtat en el tracte ni en la consciència.

Però sovint em sembla que si les dones fossin tan bèsties, fanàtiques, obcecades com els homes, ja haurien guanyat. És com allò que deia Kurt Vonnegut: el bé guanyarà al mal quan els àngels s’organitzin com la màfia. Però si no hi ha més ‘problemes’ és perquè, com en el cas del català, deu cansar molt estar sempre enfadat i enfilant-se per les parets. Deu ser esgotador passar-se el dia enrabiat i impotent, veure que tot continua igual, o que els avenços són mínims, i sempre discutits pels mateixos que ja els va bé mantenir la desigualtat. Però és des de la consciència de la desigualtat –com a catalanoparlant, per exemple– com pots entendre el que només des del cinisme o el privilegi s’és capaç de negar. Es diu que el feminisme també allibera els homes, però no sé si acaben de sentir que hi tenen més a perdre que guanyar, o que tot plegat, com sempre, només és política, o res que tingui a veure amb la felicitat o l’amor.