Els donats de Gràcia
Llegesc a l'ARA Balears amb sorpresa —amb trista sorpresa— que el Bisbat de Mallorca ha decidit prescindir dels donats del santuari de Gràcia, Sebastià Amengual i Francisca Miralles, i per via d'una freda carta administrativa els ha concedit de termini fins a final de juny per anar-se'n d'aquest santuari llucmajorer que ha estat ca seva durant 55 anys.
És una decisió que el Bisbat hauria de reconsiderar. Aquesta sortida, comunicada de forma abrupta i en un termini tan breu, no tan sols és una evident injustícia des del punt de vista merament humà, sinó també una falta de respecte a la feina exemplar, enorme, que aquestes dues persones han dut a terme al santuari de Gràcia durant més de cinc dècades. A més, treure de mala manera Sebastià Amengual i Francisca Miralles de Gràcia suposaria també faltar al respecte a la memòria i a la darrera voluntat del bisbe Antoni Vadell, un dels homes d'Església més brillants que ha donat Mallorca en les darreres dècades, mort prematurament ara fa quatre anys poc abans que en complís 50, i que va demanar ser enterrat a l'ermita de Gràcia precisament per animar el Bisbat a protegir aquest lloc tan especial amb l'esment i la cura que mereix. Encara més: és un atac contra un bé que els llucmajorers, i molts de mallorquins, i moltes persones de fora l'illa, gaudim i estimam de manera tan intensa com monsenyor Antoni Vadell. Aquest bé és, precisament, Gràcia. Un lloc de pregària i devoció per als creients i de recolliment, serenor, contemplació i gaudi de la naturalesa per a tothom que s'hi acosta.
Qui no ho conegui es pot preguntar què fa del santuari de Gràcia un lloc, com dic, especial. Són una diversitat de coses, però una de les principals és la feina que han fet en aquest indret Sebastià Amengual i Francisca Miralles. Quan ells hi van arribar, l'any 1970, el lloc estava abandonat i en un estat deplorable: amb l'energia de la joventut i de l'idealisme (corrien temps de boom turístic, i els hauria estat molt més senzill anar a fer feina a la costa i aplegar doblers fàcils), es van instal·lar en un lloc que aleshores era hostil i abrupte i que amb els anys, gràcies a una feinada impossible de resumir en un article —feines de picapedrer, de jardiner, de manobre, d'electricista—, han restaurat, mantingut i fet brillar de bell nou. També hi han dut a terme una activitat com a restaurant (però restringida, sense cedir mai a la temptació de l'explotació hostalera més o menys turistificada i gentrificada). S'hi han fet, com és de raó en un lloc religiós, infinitat de casaments, batejos i comunions, però també concerts esplèndids (Maria del Mar Bonet, Ara Malikian, Joan Pons, Joan Miquel Oliver i Miquel Serra, entre d'altres), presentacions de llibres i actes culturals i socials, sempre amb la divisa del màxim respecte per l'entorn natural i per la fe i la devoció de moltes persones per la Mare de Déu de Gràcia.
El que diré ara és més difícil de definir, però és perfectament perceptible per a qualsevol que s'hi acosti: el santuari de Gràcia és un lloc de bellesa, un espai on sentir-nos protegits i a recer del mal que fan els homes, com deia Shakespeare. No n'anam gens sobrats, de llocs així, i si ara el tenim és gràcies als donats Sebastià Amengual i Francisca Miralles. El mínim que pot fer el Bisbat de Mallorca és reconèixer aquesta tasca com correspon i protegir aquest santuari tal com hauria volgut el bisbe Vadell.