Difamar el pobre

Pilar López és la dona desnonada que va irrompre al Parlament el passat dimarts, 6 d'octubre per fer-li saber a la presidenta Prohens en persona que se sentia decebuda i abandonada (són les paraules que va fer servir): haver votat el PP no li havia servit per no perdre l'habitatge on havia viscut durant els darrers 15 anys, després d'haver-ne cotitzat 40 i d'haver treballat sobretot a l'hostaleria, com a cambrera d'habitació. Ja havia acudit, dies enrere, al ple de l'Ajuntament de Palma per fer sentir la seva protesta. Pilar López va passar el recent i monstruós estiu vivint dins el seu cotxe, l'únic espai que la separava de dormir al ras. És –com Maricarmen, morta aquesta setmana, com Olga i Javier, dos veïns de l'Hospitalet de Llobregat que s'han suïcidat– una víctima de l'avarícia, de l'especulació i d'un mercat fora de control que veu l'habitatge com una mercaderia que proporciona diner fàcil i abundant. No ho és: l'habitatge –insistim-hi tant com calgui— és un dret bàsic i també un dret constitucional, i com per això mateix és superior al dret a la propietat o la llei de l'oferta i la demanda.

Pilar López s'hauria sentit igualment decebuda i abandonada encara que hagués votat altres sigles polítiques, perquè a tots els partits la crisi de l'habitatge els ha agafat desprevinguts i ja convertida en una emergència. De fet, es tracta d'una emergència global i, per això, la Unió Europea també fa feina per intervenir el mercat immobiliari amb mesures com les limitacions dels preus dels lloguers i de venda, les restriccions del lloguer turístic i l'obstrucció a l'acumulació de pisos i cases en mans d'empreses o d'institucions. Per tenir-ne una idea, al conjunt d'Europa, entre el 2010 i el 2022, els preus de l'habitatge varen pujar un 47% de mitjana (en alguns països, però, l'augment arriba fins al 200%) i avui dia la població que no té una llar on viure a Europa és d'1,2 milions de persones, de les quals al voltant de 400.000 són infants. Això, insistim-hi també, dins Europa. Al lloc on volen arribar milers i milers d'immigrants perquè tenen entès (amb raó) que s'hi viu molt millor que als seus països. Però on tanmateix –i aquí hi ha la trampa– l'hegemonia del ric, sense més argument que el de tenir més doblers que els altres, torna a ser de cada dia més estesa i asfixiant. Les anomenades societats del benestar retrocedeixen, o cauen, en favor del ressorgiment d'un capitalisme desregulat, com si haguéssim botat del segle XIX al XXI sense haver passat pel XX.

A Pilar López, Marga Prohens li va fer una abraçada falsa i li va dir que no es deixàs utilitzar. La ciutadana va voler deixar clar, en declaracions a la premsa, que parlava per boca pròpia i no en benefici partidista. Una estona després va ser difamada al Telenotícies Migdia d'IB3, on es va donar la notícia de la irrupció de Pilar López al Parlament, acompanyada d'una dada sense contrastar segons la qual aquesta dona hauria rebut ajuts de l'Ajuntament de Palma. La intenció era clara: presentar-la com una aprofitada, una desaprensiva que pretén viure de fer llàstima. És la doctrina PP amb les víctimes: enaltir les que convenen als propis interessos i escampar el dubte, o directament difamar o insultar, les que no els convenen tant. Ho han fet en casos de terrorisme, d'accidents ferroviaris, de massacres militars i de catàstrofes naturals. Ho faran —ja ho fan— amb les víctimes de la crisi de l'habitatge. Al cap i a la fi, com va dir el portaveu de Marga Prohens, no els cap dins el cap que els mallorquins no puguin tenir una segona residència. L'aporofòbia és l'odi al pobre, i la difamació, una de les moltes formes que pot prendre aquest odi.