Un dia més a Washington

–Que vol enviar algun missatge, senyor president?

–Com ho ha sabut?

–Perquè són les cinc del matí.

–Com va la negociació amb la Unió Europea?

–Lenta. Ja sap com són aquests buròcrates.

–Si es pensen que negociarem al seu ritme estan arreglats. On tinc el mòbil?

–Entre les mans, senyor.

–Doncs miri, als seus amics europeus els acaba de tocar a la rifa un aranzel sorpresa del 50%. Amb Trump, sempre toca.

–Potser les borses tornaran a caure, ara que s’havien recuperat.

–Millor. Que es fotin i que vagin tot el cap de setmana al racó de pensar. Ja veurà com a la rebuda que em faran a Brussel·les la pròxima vegada que hi vagi hi posaran més cavalls que a la de l'Aràbia Saudita. No m’ha de dir res més?

–Sí, que la prohibició a Harvard de matricular alumnes estrangers està acaparant titulars a tot el món.

–Els senyors saberuts es pensaven que com que tenien diners podien passar sense els meus nou mil milions per a la recerca i desafiar les meves ordres. Els vull entrant de genolls al Despatx Oval per demanar-me que els aixequi la prohibició dels estudiants de fora. I un doctorat honoris causa.

–Me n’encarregaré personalment. Alguna cosa més?

–Veig que no em felicita. Faig grans audiències amb l’ensarronada al pobre home de Sud-àfrica, i de passada dec tenir acollonits tots els presidents només de pensar que han de passar pel meu despatx. I en menys de 24 hores li toco la cara a Harvard i a la Unió Europea. No sé per què pago un gabinet de premsa si soc el rei de les notícies. On tinc el mòbil?