Desigualtat cognitiva

Transcorreguts ja alguns anys de la pandèmia, que va implicar una acceleració de la digitalització de la societat, arriben infants a les nostres escoles que ni tan sols són capaços de sostenir la mirada, ni entre ells ni amb una persona adulta. Passa sobretot amb les famílies amb baixos ingressos econòmics, perquè encara que l’ús de les pantalles ens afecta a tots i totes més enllà de la nostra condició, són les que més dificultats tenen per accedir a recursos educatius i de criança per als seus fills i filles que no impliquin la solució ‘fàcil’ de quedar a casa i endollar-se a una pantalla, sigui del mòbil, de l’ordinador o fins i tot de la televisió, que cada cop s’assembla més als anteriors gràcies a la influència d’internet i les xarxes socials. Infants que han socialitzat, com molts adolescents, més amb pantalles que amb els seus iguals, cosa que els donaria un cert ‘domini’ de l’eina digital si no fos perquè no tenen la maduresa necessària per fer-ne un ús responsable.

Als Estats Units, que són a l’avantguarda de moltes coses bones, però bastantes també ben lamentables, la meitat dels adults no ha llegit ni un sol llibre durant l’any passat. I a Espanya, tot i que els indicadors del Ministeri de Cultura mostren alguna lleu millora respecte a anys anteriors, encara són una de cada tres persones, el 35%, que diuen no llegir mai o quasi mai. La lectura, com l’escriptura, no és només un instrument d’aprenentatge o de comunicació, sinó una eina que modela el nostre cervell, la nostra manera de pensar i la nostra manera d’aprendre, a més de la forma en què ens relacionam amb els altres i interactuam en societat –que és com més aprenem, en realitat. 

Així és com emergeix aquesta nova forma de desigualtat social, la desigualtat cognitiva, que va més enllà de les desigualtats econòmiques i educatives, i que afecta la manera en què ens construïm com a éssers humans i ens plantejam el món i la vida. 

Podem mirar de defugir del debat i optar per un optimisme tecnològic que se’ns escapa de les mans perquè ni tan sols se’ns ha permès el debat social sobre fins on estàvem disposats que internet i els algoritmes colonitzassin les nostres vides –com ara mateix passa amb la IA i fenòmens com l’ús d’imatges d’infants per produir i distribuir pornografia. Però allò cert és que ens hauríem de plantejar moltes coses –en l’educació i en la societat– que ens ajudin a revertir aquesta tendència, sense renunciar a les coses bones que ens pugui aportar la tecnologia, però sense perdre el control en nom del negoci d’uns pocs.

Sort de les famílies, que han estat capaces d’introduir aquesta qüestió en l’agenda política, i han forçat, a les Balears mateix, que es limiti l’ús dels mòbils als centres educatius. Iniciatives lloables com el programa FERYA i les accions de la FAPA-Mallorca van també en el sentit d’implicar-nos activament, com a progenitors, en aquest control sobre unes tecnologies que ara mateix representen una clara amenaça en l’aprenentatge i la cognició. Encara record la fredor de Zuckerberg, l’amo de Meta, a la compareixença davant el Senat nord-americà, per donar comptes davant les famílies amb infants víctimes d’autolesions o suïcidi pels continguts que promouen les xarxes socials. Les disculpes del multimilionari no han anat acompanyades, dos anys després, de cap mesura reguladora. Al contrari, una de les fites de Trump és protegir els interessos d’aquestes empreses.

La desigualtat cognitiva té, per tant, responsables directes, i aquests són els mateixos amos de Silicon Valley i les grans empreses tecnològiques, que curiosament duen els seus propis fills i filles a escoles lliures de pantalles. El revifament a Europa d’escoles d’elit –sovint amb l’excusa d’un estil educatiu alternatiu i pretesament ‘lliure’– només accessibles a famílies amb rendes molt altes, també aquí a les Balears, és una expressió d’això. No tothom té accés a aquests recursos reservats per a unes poques famílies, i massa vegades massa famílies ni tan sols es poden permetre unes extraescolars pagades.

Pensar, i sobretot pensar de manera complexa i crítica, tot i ser una necessitat, corre el risc d’esdevenir un privilegi. La predisposició d’una part de la generació més jove a viure sota una dictadura constatada a diversos estudis té a veure també amb aquesta qüestió. I la polarització (a la política, a les xarxes, a la vida quotidiana), com a estratègia pensada per a ments que ja operen d’acord amb estímuls gairebé pavlovians.

Com ens planteja aquella dita africana: educar no és sols cosa dels progenitors sinó de tota la tribu. I allò que està en joc ara mateix requereix grans dosis de preocupació, però també d’acció. Promoure tot allò que impliqui rescatar els infants (i també els adults) de l’esclavitud de les pantalles perquè puguin créixer i viure, efectivament, lliures. Podríem començar per tornar a impulsar coses que ja estan inventades, com els clubs d’esplai. No hi faceu like, anem per feines.