El desconcert de la dreta espanyola
Una de les conseqüències més visibles del resultat electoral del 23-J és el desconcert en què ha quedat sumida la dreta espanyola. Les expectatives tan altes que havien creat, especialment un PP que assegurava que tenia enquestes que li donaven 160 diputats, van deixar els populars, i en grau més baix Vox, en estat de xoc la nit de les eleccions. Ja d’inici es va veure que els dos partits feien lectures completament oposades del resultat. Vox va admetre la derrota d’entrada i va donar per fet que Pedro Sánchez tornaria a ser investit. En canvi, a la seu de Génova els principals dirigents populars, amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant, van comparèixer exhibint una falsa eufòria i insistint a reclamar el seu dret a governar com a força més votada.
A mesura que avançava la setmana, els retrets mutus entre el PP i Vox van anar en augment, fins a certificar el que ja és una guerra oberta. Des del PP s’acusa Vox d’haver mobilitzat l’esquerra amb els seus discursos i gestos, per exemple quan Santiago Abascal va dir que amb ells al govern era probable que la situació a Catalunya es tornés a incendiar. I des de Vox s’acusa Génova d’haver plantejat una campanya comprant el marc de l’esquerra que diu que Vox no és un soci acceptable i donant per feta la victòria amb enquestes manipulades. A més a més, des de l’extrema dreta s’ha criticat l’estratègia del PP de demanar al PSOE que el deixi governar, i fins i tot se l’ha ridiculitzat. Iván Espinosa de los Monteros va assegurar que si Feijóo era capaç de trobar quatre o cinc “socialistes bons” que li votessin la investidura ells no serien un obstacle, però a continuació va dir que ell no en coneixia cap i ho va comparar amb buscar “unicorns roses”. Des de la banda del PP tampoc han estat callats i el president andalús, Juanma Moreno, va carregar amb força contra Vox acusant-los de ser “els principals aliats de Sánchez”. En canvi, Isabel Díaz Ayuso s’ha desmarcat de l’estratègia d’oferir pactes al PSOE i s’ha mostrat convençuda que Sánchez ja té el pacte tancat amb Carles Puigdemont.
Tot plegat només és una mostra de la desorientació que regna a la dreta espanyola després del fracàs electoral. El drama per al PP és que alguns comencen a assumir que mentre hi hagi Vox serà molt difícil que la dreta governi, ja que la presència de l’extrema dreta al tauler polític garanteix tres coses que són letals per a ells: la divisió del vot, que penalitza a les circumscripcions petites; la mobilització de l’esquerra, i el fet que cap partit nacionalista pugui pactar amb ells. El cop de porta del PNB al PP, per molt que Feijóo es faci el sord, s’ha sentit fins a Noruega.
A partir d’aquí, el PP ha de fer una reflexió profunda sobre quina classe de partit vol ser. No ho té fàcil, perquè a Europa hi ha molts casos on l’extrema dreta ha fagocitat els conservadors tradicionals, com ara França o Itàlia, però també existeix l’exemple de la dreta alemanya, que es manté ferma en el cordó sanitari. El que no pot pretendre el PP és que pactar amb un partit de matriu franquista com és Vox no tingui conseqüències.
