La demografia entra en escena

Des del GOB fins a El Pi. Des de fa no gaire ha anat prenent pes dins la minúscula discussió pública de les nostres illes la qüestió del creixement demogràfic. És cert que, abans, i de tant en tant, apareixien articles que mostraven dades impactants respecte d’aquesta qüestió. Les més típiques: que la meitat dels residents de les Balears no han nascut aquí, o que des de 1983 la població ha augmentat en més d’un 80%, entre d’altres. Tot això no passava de ser considerat anecdòtic i, en tot cas, no entrava dins l’àmbit de la política. Ara sembla que això està canviant. De mica en mica més persones amb altaveu mediàtic es mostren preocupades pel que aquest creixement demogràfic suposa, cadascú des de la seva perspectiva ideològica.

L’extrema dreta ha estat tradicionalment una de les principals impulsores polítiques d’aquest tipus de debat, però ho ha fet de manera capciosa i poc rigorosa. Allò que preocupa partits com Vox no és la quantitat de persones que viuen a les Balears, sinó el perfil concret de les persones que hi arriben. Ha centrat el debat en el desprestigi de cultures ‘foranes’ fins al punt de deshumanitzar els portadors d’aitals formes de vida, i els ha vinculat a una sensació d’inseguretat creixent i despesa pública. Més enllà de l’evident ironia de tot plegat (l’extrema dreta espanyolista ha contribuït i contribueix a l’enorme canvi cultural que suposa la substitució lingüística del català pel castellà), la realitat és molt més complexa. Especialment si, per principi, el debat no es té en termes de substitució ètnica, i sí en termes de sostenibilitat i prioritat de la població ja resident.

Sigui com sigui, la preocupació intel·lectual seriosa pel que fa a la demografia de les illes fa estona que està present a l’acadèmia. Famosament, Pere Salvà, que ha estat catedràtic de Geografia Humana de la UIB, ha estudiat al llarg de la seva vida amb preocupació el creixement poblacional de les Illes, la sobrepoblació i la pressió humana sobre un territori limitat. Considerant que el model turístic n’és la principal causa: l’efecte crida des del punt de vista laboral i des del punt de vista residencial. Un còctel que apuja les xifres de residents i turistes any rere any i que accentua els problemes d’escassetat, com en el cas de l’habitatge.

No és fàcil saber sempre els motius que expliquen que un determinat tema aparegui a l’agenda política en un moment concret. Moltíssims agents diferents proven de fer important per a la gent el que ells consideren que és important. Partits polítics, sindicats, organitzacions polítiques en sentit ampli, mitjans de comunicació, empreses, etc. Una resposta plausible que expliqui l’entrada progressiva de la qüestió demogràfica ara és que connecta bé amb una sensació molt estesa prèviament entre els illencs de saturació turística. A la qual, per cert, no semblava que li quedàs molt més recorregut polític després de l’efectivíssima neutralització prohensiana. Amb els seus gests d’empatia cap a les queixes de població però buits de projecte fins a hores d’ara.

Parlar de demografia suposa elevar-se una mica per damunt de les conseqüències adverses del nostre model econòmic i oferir una explicació més omnicomprensiva del perquè de certes tensions socials, econòmiques i ecològiques. Ens fa pensar en l’alta pressió humana com un element estressant amb derivades sobre múltiples aspectes que afecten directament en la vida dels residents. En com el nostre model econòmic viu de concentrar més i més persones en un territori amb recursos limitats. De fet, en les darreres setmanes s’ha popularitzat la dada que Mallorca rep tres vegades més turistes anuals que el Brasil. Una comparació que fa vertigen. 

Molt bé, i quines solucions hi podem donar, a tot això? Parlar-ne pot ser un bon començament. També fer una bona planificació territorial. Ens ho podem permetre, som una destinació turística consolidada. Limitar encara més el nombre places turístiques i perseguir-ne les il·legals pot condicionar com de molt pot créixer el flux de turistes i la demanda de treballadors. La limitació de places urbanístiques i de compra per part d’estrangers, també, amb l’afegit que pot ajudar a frenar el creixement de turisme residencial i la seva competició amb la població local. El més difícil de tot, com sempre, és aconseguir que el malestar dels illencs tengui traducció política, i això només serà possible si des de la política s’ofereixen solucions raonables i realistes.