L’altre dia llegíem, a l’ARA Diumenge, una lúcida descripció del paper de la filosofia en l’especialitzada societat contemporània. En paraules del filòsof i divulgador francès Roger Pol-Droit: “Els filòsofs som els guardians de la ignorància contra l’arrogància dels experts”.
No descartem, doncs, que sigui aquesta arrogància la que progressivament va foragitant sense contemplacions l’ensenyament de la filosofia del sistema educatiu, amb contínues apel·lacions a la suposada inutilitat de la disciplina. Una inutilitat que es deriva principalment de la seva manca de dimensió pràctica -això, en el llenguatge mercantilista que ens envolta, vol dir incapacitat de donar beneficis econòmics a curt termini- i també de la seva proverbial incapacitat per donar respostes últimes.
Definitivament, no han entès res. Si alguna virtut té la filosofia, efectivament no radica en la seva capacitat per donar respostes, sinó en la de formular preguntes. I és aquesta darrera capacitat la que valoren els organismes internacionals, com ara la Unesco, quan recomanen la inclusió d’aquesta disciplina en els sistemes educatius, precisament perquè fomenta la capacitat de qüestionar-se la realitat en què es viu i la imatge que d’aquesta realitat se’ns presenta a través dels discursos dominants. Inclosos, evidentment, els de l’especialització i el del benefici immediat. Per això, en el reconeixement de la ignorància i en l’assumpció de la inexistència de veritats últimes radica l’originalitat del pensament filosòfic. També per això, des de les assignatures relacionades amb el camp d’estudis de la filosofia, en les etapes obligatòria i postobligatòria de l’ensenyament secundari pretenem -com un principi consubstancial a la nostra disciplina- contribuir a crear ciutadans lliures, autònoms, crítics i, si ens en sortim, autocrítics. En què consisteix, si no, la dignitat del ciutadà? O som ciutadans crítics o no som ciutadans.
L’autonomia i la crítica són -o haurien de ser- unes qualitats indispensables en un sistema democràtic. Desgraciadament, però, ja sabem quina visió tenen de la democràcia els qui ens governen, i no consisteix precisament a estimular el sentit crític de la població.
En conseqüència, encara que aquest esperit es recull en totes les declaracions d’intencions que es fan al voltant de l’educació i en tots els preàmbuls teòrics que no semblen tenir cap altre sentit que el de decorar la variada legislació que s’ha anat succeint en l’àmbit educatiu de la Transició ençà, la trista realitat és que l’ensenyament de la filosofia no ha fet més que minvar llei rere llei, decret rere decret. A cada bugada hem perdut un llençol.
I s’ha de reconèixer que aquest impuls soficida ha tingut la virtut d’aconseguir una estranya unitat d’acció política en l’àmbit educatiu, amb poques excepcions, com el “Decret d’Humanitats” amb què la ministra Aguirre ens va salvar de la lamentable situació en què ens havia deixat la LOGSE. Cadascú que tengui el que és seu.
La dinàmica general, però, ha estat una altra: els diversos ministeris, dels poc diversos colors polítics que ens han governat, han portat a terme la tasca de residualització de les diverses disciplines relacionades amb la filosofia amb una envejable tenacitat que ja ens agradaria veure en altres àmbits d’acció governamental. Reducció progressiva de càrrega lectiva de la Filosofia en l’etapa postobligatòria, confinament de l’Ètica en un únic curs de l’educació obligatòria i, per acabar-ho d’adobar, l’excepcionalitat d’una assignatura amb una hora setmanal i sempre enmig de la controvèrsia partidista i de les acusacions infundades d’adoctrinament: la tan denostada Educació per la Ciutadania.
Aquest és, doncs, el nostre poc envejable present. Però si el comparem amb el futur que ens ofereix la LOMQE, encara l’enyorarem. El que no ens esperàvem era que, en nom d’una llei que literalment es fa amb la intenció de “millorar la qualitat de l’ensenyament”, una vegada més rebria els cops la filosofia. Aquesta vegada, això sí, no ja pels arguments esgrimits més amunt, sinó com a víctima col·lateral d’una reforma que, sota el paraigua de la “qualitat”, imposa una deriva retrògrada en l’àmbit de la moralitat, i profundament ideològica i recentralitzadora. I tot això impulsat -no us ho perdeu- per aquells que ens acusen d’adoctrinadors.
Anem per parts: Diem que és retrògrada en l’àmbit de la moralitat perquè ens instal·la novament en el període històric previ a la Il·lustració, en què fora de la moralitat de base religiosa només hi ha un buit. N’hi ha que encara no han comprès que els valors ètics i cívics són universals, és a dir, que són igualment vàlids per als no creients i per als creients i que, per tant, no es pot privar els darrers del seu estudi i de la reflexió que se’n deriva. La moralitat cívica no és, o no ho hauria de ser, exclusiva del col·lectiu dels no religiosos, sinó compartida per tota la ciutadania.
I diem que és profundament ideològica i recentralitzadora perquè l’únic motiu pel qual es priva els nostres alumnes de tenir un coneixement de la Història de la filosofia és l’obsessió “espanyolitzadora” -Wert dixit - que des del Ministeri pretén obligar tots els alumnes a cursar una assignatura d’Història d’Espanya i controlar-ne els continguts a través de les proves de revàlida que la mateixa llei imposa. I qui diríeu que ha rebut, com a víctima col·lateral?
Tindrem alumnes menys ciutadans, sí. Però no passeu pena, més espanyols.