En defensa de B. Picornell, antinazi

Aquests dies ha transcendit que en Balti Picornell havia estat citat a declarar arran d’una denúncia interposada pel diputat de Vox a Madrid, en Jorge Campos. El motiu: haver-se fet una foto devora una pintada que deia “J. Campos, puto nazi”.

Reconec que tenc una debilitat especial per l’expresident del Parlament i de la resta d’anticapitalistes d’aquell primer Podem; i no és que sovint no ens ho fessin passar magre, als més institucionals i socialdemòcrates de MÉS! Però sempre hi vaig reconèixer, i hi reconec, una voluntat incorruptible de representar dignament els anhels de canvi d’un poble cansat de renúncies, atacs i traïcions. I en això sempre ens trobàvem i ens hi trobarem, i d’aquí un vincle còmplice que es manté i es reafirma amb el pas dels anys.

En Balti té, a més, un do: deslliurat de les càrregues institucionals i de partit, diu el que vol, quan vol i de la manera que vol. A mi, que som d’una escola molt més formal, el seu estil no em deixa de sobtar; però em sobta i em remou des de la fascinació que causa la indòmita llibertat i l’afirmació desenfrenada, torrencial, d’unes idees que són la defensa d’un país, d’una gent i d’una terra que són les meves.

I com que no m’agrada callar quan ataquen els meus, no puc callar davant aquesta denúncia insultant.

És indignant que es torni primmirat un tipus que s’ha passat la vida insultant tothom que no pensa com ell de la forma més barroera possible. Un tipus que ha titllat de feixista l’OCB o d’amics d’assassins els militants de MÉS ara se’ns posa sensible i ploramiqueja assegurant que fer-se una foto devora una pintada en què li diuen ‘nazi’ (a ell o a en Javier, en Jesús, en Juan o en Julián Campos, que per M. Rajoy encara cerquen) és un intent de deshumanitzar-lo a través d’una injúria. Com si la tropa que organitza el seu partit a les xarxes em digués a mi mateix, cada dia, coses més deshumanitzadores abans del primer cafè.

És evident que no vivim a l’Europa d’entreguerres ni al Tercer Reich alemany, i que, per tant, el nacionalsocialisme no és aplicable al nostre temps. Tanmateix, qualcú assenyat pot pensar que el llegat ideològic d’aquella gent va morir amb el suïcidi de Hitler? No, de la mateixa manera que el feixisme no va acabar amb Mussolini i el nacionalcatolicisme va sobreviure al cadàver de Franco.

Totes aquestes ideologies varen evolucionar, i durant un temps es varen mantenir en la semiclandestinitat fins a la gran eclosió de les extremes dretes populistes arreu d’Europa i del món, sobretot una dècada ençà: Trumps, Bolsonaros, Le Pens, Orbans i Salvinis. I aquí, Vox.

Una extrema dreta que, malgrat acceptar els esquemes ultraliberals imperants, comparteix amb els seus avantpassats de la primera meitat del segle XX els posicionaments en contra dels immigrants, en contra dels sindicats, en contra del feminisme, en contra de la ciència, agressivament en contra dels moviments i partits d'esquerres.

També hi comparteix els posicionaments ultranacionalistes d’arrel imperial, conservadors i euroescèptics, amb un constant recurs a la mentida i un culte al líder pràcticament messiànic. I, evidentment, a ca nostra, un anticatalanisme furibund com a marca prèmium.

Perquè sí, predecessors ideològics de l’extrema dreta espanyola organitzaven ‘la División Azul’ per donar suport a Hitler mentre predecessors ideològics de l’esquerra catalanista i sobiranista morien a camps de concentració nazi. Per això, el partit d’en Campos vol eliminar les lleis de memòria democràtica, i per això insisteix a il·legalitzar partits com MÉS, ERC i el BNG; i precisament això el situa clarament en una línia ideològica que travessa les dècades i els segles, però es manté en uns elements nuclears.

I cal dir-ho: el discurs de Vox pel que fa als musulmans és mimètic del que es feia a Europa contra els jueus fa cent anys. També és clara la connexió amb l’exaltació del bel·licisme i de l’ús de la força que sentim dia rere dia quan parlen de l’Iran, Veneçuela i Gaza; i el valor d’una suposada puresa de racial i cultural que s’amaga darrere conceptes com ‘la gran sustitución’.

Evidentment qualsevol politòleg dirà, encertadament, que la gran línia diferencial entre l’extrema dreta populista actual i el feixisme i nazisme d’entreguerres és l’ús legitimat, sistemàtic i a gran escala de la violència física i la voluntat manifesta de posar fi formalment a la democràcia liberal. Però aquestes diferències, que de moment existeixen tot i que de tant en tant es duen al límit i fins i tot es traspassen, no pot amagar que, efectivament, hi ha una connexió entre una ideologia i una altra. I això tothom ho entén així.

I manifestar-ho no és deshumanitzar en Jorge Campos ni ningú, i molt manco ho és fer-se una foto devora una pintada, que per la seva pròpia naturalesa no és un tractat politològic, sinó una manifestació espontània d’una sensació compartida: el perill per la democràcia que representa Vox. 

En Jorge Campos va dir que duria també als tribunals tothom que donàs suport a en Balti Picornell. M’oferesc a acompanyar l’expresident, i no només per una fília personal: perquè en moments confusos és important parlar clar, encara que sigui de forma simple, i estar devora qui cal estar.