El defecte Feijóo
Les eleccions generals del 23-J han estat, segurament, les més ideologitzades de les darreres dècades i això ha provocat, entre altres efectes, el desconcert del Partit Popular que, tot i ser el més votat, apareix com a principal perdedor dels comicis. Passats quinze dies, al PP encara van com un pollastre sense cap, incapaços d’entendre què ha passat. Seria bo, per això, mirar de posar un poc de llum enmig de tanta tenebra.
El que motiva una persona a votar un partit o un altre no és fàcil d’esbrinar. Deixant de banda les persones que voten sempre el mateix, la resta d’electors canvien el sentit del vot o s’abstenen per motius diversos, però que possiblement es poden emmarcar en un d’aquests dos grups: els que voten segons els interessos i els que ho fan d’acord amb determinats valors. Per exemple, en Toni pot votar un partit que defensi l’ingrés mínim vital perquè pensa que hi podrà optar i en Biel, en canvi, pot votar aquest partit perquè considera justa la proposta, tot i saber que no se’n beneficiarà mai. Res impedeix, però, que quatre anys després en Biel voti un partit que defensi abaixar els imposts, mirant aquest cop pels seus interessos.
La meva impressió és que en les eleccions del 23-J en Biel i molta més gent de l’habitual ha votat pensant més en valors que en la butxaca. Això ha complicat les prediccions perquè els valors de cada un són diversos i poden tenir un major o menor pes a l’hora de decidir el vot. Per exemple, com a catòlic, jo puc estar d’acord amb l’oposició de Vox a l’eutanàsia, en coherència amb la visió cristiana de la vida humana, però a la vegada, com a ciutadà, puc sentir repugnància pel seu espanyolisme neofranquista i, per tant, acabar votant un altre partit; altres catòlics, en canvi, els votaran malgrat rebutgin el seu nacionalisme perquè consideren que la defensa de la vida és un valor molt superior.
És obvi, per tant, que quan en unes eleccions molts de votants es mouen per valors més que per interessos, saber què pensa cada partit de determinats assumptes –l’avortament, els drets lingüístics o l’educació sexual– pot ser decisiu en el resultat final dels comicis. I és aquí on el PP s’equivoca perquè, més enllà d'abaixar compulsivament imposts, ningú sap realment què pensa en relació amb el català, el dret a l’autodeterminació de gènere o la malmesa organització territorial d’Espanya.
Cal reconèixer que si el PP ha heretat alguna cosa del franquisme és la seva aversió per la política i l’obsessió per ser un partit desideologitzat i tecnocràtic, que s’ofereix tan sols per fer de gestor dels interessos dels ciutadans, sense entendre que quan els interessos es deslliguen dels valors s’acaba destruint la persona i deshumanitzant la societat. Per això, en unes eleccions en les quals es posava en qüestió, per exemple, si totes les orientacions sexuals són igualment respectables o si un moix ha de tenir més protecció legal que un embrió humà, els electors que miraven cap al partit del senyor Feijóo per saber què en pensava s’havien de sentir decebuts i desconcertats. I és que, quan es tracta d’assumptes importants, poques coses pertorben més una persona que topar-se amb la mirada del bàmbol que ni sap què li demanen ni entén per què ho fan.
