Declaracions de l’abat Escarré a ‘Le Figaro’ (1965)

De l’entrevista de Jacques Guillemé-Brulon a l’abat Aureli M. Escarré (l’Arboç, 1908 - Barcelona, 1968) per a Le Figaro (24-IX-1965). Traducció pròpia. Aquesta setmana fa 58 anys de l’entrevista de José Antonio Novais a Escarré per a Le Monde (transcrita en aquesta secció el 2-XII-2012). Pressionat pel govern franquista, l’abat es va exiliar a Viboldone (Llombardia) el 14 de març del 1965. Allí el va entrevistar Guillemé-Brulon, periodista que el ministre Fraga va expulsar d’Espanya l’11 de març del 1967. Abans havien retirat el carnet de premsa a Novais.

Els nombrosos contactes que manté l’abat Aureli Maria Escarré amb Espanya l’assenyalen, malgrat ell, com un dels motors d’una certa concepció de la democràcia cristiana. [...]

-¿Penseu encara, abat Escarré, tal com ho declaràveu fa uns dos anys, que “...Espanya no viu en pau, sinó sota la dura llei dels vencedors de la guerra civil...”?

-Fa més de sis mesos que he sortit d’Espanya. Ja no tinc els elements necessaris que em permetrien emetre un judici honest. Em sembla, però, a la llum de les informacions que m’arriben, que una certa evolució està en camí de manifestar-se en el poble a causa de la multiplicació de contactes entre el nostre país i Europa. Considero, en canvi, que el règim i el “Movimiento” segueixen fidels als seus principis.

-No creieu que en el pla social hi ha una evolució en el vostre país en el transcurs dels cinc darrers anys?

-Igual com l’ambient general del país ha experimentat la inexorable influència de les idees europees, també el clima social ha millorat indiscutiblement, però jo plantejo la qüestió següent: quantes hores ha de treballar l’obrer espanyol per a obtenir un nivell de vida que tendeixi a apropar-se al del treballador europeu? Altrament, si les meves informacions són exactes resulta que només un u per cent de fills d’obrers poden accedir a la Universitat de Madrid. [...]

-La noció “separatisme català” no us sembla depassada dins l’Europa de 1965?

- De fet, no hi ha “separatisme català” en tant que tal, però si ens considerem tots com espanyols, és en canvi evident que no som pas tots castellans. Convé d’evitar el confusionisme tradicional que assimila la noció d’unitat amb la d’unificació. Catalunya posseeix la seva llengua, les seves lleis, els seus costums, la seva cultura, la seva història, que li són pròpies i li donen, sense cap dubte, una personalitat ètnica de primer pla. És, doncs, lògic que demani que s’aporti una solució als seus problemes polítics, gràcies a la qual un greu problema que Espanya té des de fa tants anys, es trobaria també resolt. Aquest és l’únic camí susceptible d’obrir al nostre país les portes de la nova Europa. D’altra banda, jo em pregunto, sense emetre un judici sobre els orígens de la guerra civil, si existeix una raó que justifiqui encara la presència de l’Estat totalitari que s’instaurà a Espanya fa 25 anys. [...]