La decadència al Principat

Hi havia motius més que suficients per envejar des d’aquestes illes la tradició de governs seriosos de les institucions catalanes. Aquest sentiment no és estrany als veterans com servidor i fins i tot més joves, que veien en el Principat un exemple de com arribaven a la política, si no els millors, els segons de cada casa. Eren, en general, homes i dones amb un grau notable de preparació i de coneixement, aptes per discernir l’excel·lència de la mediocritat en les coses de la política. El fet que aparegués en aquell panorama de preparació i d’eficàcia la ferum de la corrupció no nega les capacitats de dues generacions de polítics que varen saber portar Catalunya a un lloc destacat del podi europeu. Per poc que, des de Mallorca i Menorca –una mica també Eivissa, però ja es tota una altra història– féssim atenció al desenvolupament de la política catalana i al de la illenca, t’envaïa una certa sensació de vergonya, un complex d’incapacitat irremeiable. Esperàvem que aquesta situació no es cronificàs, sinó que els polítics illencs s’assemblassin cada dia més als cinc o sis que destacaven per damunt de tanta indigència general.

La situació no s’ha cronificat. Tenim una presidenta que servidor no canviaria per cap president autonòmic dels PPCC, i aquella mitja dotzena que destacava per damunt de tanta indigència general ha augmentat discretament en algunes formacions del país. Adesiara no pots evitar empegueir-te per tanta verborrea com s’estila –i, si he de ser sincer, molt més a la dreta que no a l’esquerra: la dreta no ha progressat gaire/gens des del temps de Gabriel Cañellas, quan almenys hom sabia connectar sense mala llet amb la gent del poble. A l’esquerra no hi trobareu una assolada d’Einsteins, però almenys hi ha qui entén el país i quina cosa hauria de ser.

Mentrestant, al Principat s’ha armat un espai escènic deplorable, fins al punt, potser, de posar en perill gran part del que s’havia aconseguit –val a dir que, contra un estat oprobiós, disposat a utilitzar tots els mitjans amagats a les clavegueres, fa molt mal mantenir-se fidel al servei d’aquest poble. També ens toca ara sentir vergonya per paraules i fets de molt baixa qualitat catalana, que embastardeixen la política i part dels seus oficiants –amb el benentès que ho som tots, oficiants.

Guillem Frontera és escriptor