Les dates inútils
M’HE DESPERT a mitjan vespre i el primer que m’ha passat pel cap és que era l’aniversari de la meva primera comunió, una data absolutament intranscendent en la meva biografia. Un altre dia, mentre cerc un titular per a una notícia, record l’aniversari d’un company d’escola que mai no va ser amic meu. Supòs que se’m va quedar gravat quan repartia Sugus per celebrar-lo, molt abans que existissin els parcs de jocs infantils. Tan irrellevant com la meva eucaristia.
Dates aleatòries assalten el meu cervell, efemèrides de fets trivials que no han modelat la meva vida: el dia que vaig veure Trainspotting al cinema, de la qual només record un personatge despertant-se cagat al llit. Gran escena. O un concert que no em va deixar cap empenta. A més dels naixements, també em passa amb les morts: em sorprenen els aniversaris de Kurt Cobain o de Rocío Jurado, sense ser cap fan entregat ni del grunge ni de la cançó melòdica volcànica. Em sé de memòria els DNI de la meva família, de quan emplenava beques, i els d’amics als quals he comprat bitllets d’avió.
Aquesta habilitat inútil no ha despertat mai cap mena d’admiració entre els meus; més aviat m’ha convertit en un acudit. Si a un sopar algú recorda una batalleta d’adolescent, sempre hi ha un sarcàstic que remata: “Clar, això va ser el 23 de novembre del 2002...”. En realitat, no rematen la jugada, sinó que entren en una deriva absurda en què poden acabar referenciant des de Mayra Gómez Kemp fins a Napoleó. Jo call, encara que sé que aquell dia va ser el 14 d’octubre del 2000. I després, ja assumint que som el friqui de les dates, em xap de riure en comunió. Amb els meus amics. No a l’església. “Et fots”, em diuen. I és el mínim, si fa anys que exerceixes lliurement de Chandler Bing i Dorothy Sbornak amb ells.
No sé quina explicació psicològica, neurològica o magufa pot tenir recordar dates inútils i números de telèfon de gent a qui fa 20 anys que no telefones. M’imagin el meu cervell convertit en un magatzem boig d’objectes perduts, on la meitat dels personatges d’Inside Out es llancen bolles de records els uns als altres, col·locats de speed, mentre l’altra meitat deambula somnolenta, amb els ulls girats, intentant retenir la pilota de memòria que conté què he menjat avui per dinar. Deu ser perquè destròs la memòria a curt termini escrivint columnes com aquesta en nits d’insomni.