La fi d’una època
A quaranta-vuit hores d’encetar el nou any, Trump va bombardejar Veneçuela i en va segrestar el president, Nicolás Maduro. De la mateixa manera que Palestina va marcar un punt d’inflexió en les relacions internacionals i que va permetre el primer genocidi televisat en la història amb la passivitat dels governants del món (que no dels pobles del món, que segueixen mobilitzats), Veneçuela ens assenyala aquests dies la fi d’una època.
El matonisme sense complexos s’imposa, i la ‘comunitat internacional’, inclosa la UE, es limita a demanar ‘prudència’, posant en evidència de bell nou el seu racisme d’arrels colonials: què diríem si això que ha fet Trump ho hagués fet a cap país occidental? És molt fàcil simplificar el tema, pintar Maduro com el dolent i Trump com el bo, el portador de la llibertat, però el món i la realitat són prou més complexes que un guió de Hollywood qualsevol.
Els EUA la varen errar grossa en elegir un psicòpata i pederasta multimilionari per dirigir el seu país. No fa ni un any que Trump va prendre possessió i el món s’està capgirant. Hem vist el president del país més poderós del planeta amenaçar altres països llatinoamericans, començant per Colòmbia, i Elon Musk avisant el president Petro que “plata o plom”, talment un mafiós. Igual que hem vist veneçolans emigrats i la líder de l’oposició i premi Nobel de la Pau aplaudint el saqueig declarat dels seus recursos a mans dels EUA… I fins i tot ultradretans espanyols demanant la mateixa recepta que s’ha aplicat a Maduro per a Pedro Sánchez, cosa, per cert, tipificada com a delicte al codi penal.
En un món on la globalització cultural apuntala la importància d’allò simbòlic, tenir el futur de la majoria en mans de personatges com Trump és una forma de naturalitzar la violència. Sobretot quan el poder polític es troba totalment alineat, com en el cas també dels EUA (i en bona part, occident) amb un poder tecnològic capaç de modular l’opinió pública. Ara resulta que a Veneçuela no hi havia democràcia, però allà els mitjans de comunicació no sofreixen més restriccions que les que hem vist darrerament al nostre entorn tan civilitzat: a casa nostra, d’ençà del 2022 no es poden consultar mitjans de comunicació russos; a diversos països de la UE com Alemanya se censuren i reprimeixen expressions i manifestacions propalestines; la prestigiosa BBC aquests dies enviava instruccions sobre quin llenguatge fer servir per informar sobre Veneçuela, obviant paraules com ‘segrest’…
En fi, que la democràcia és millorable a Veneçuela, per descomptat. I a Europa també. I no diguem als EUA, amb una forma de govern cada cop més semblant a una tirania oligàrquica, on els rics financen els dos grans partits del sistema i després reclamen el retorn dels favors, com ara les corporacions energètiques amb el petroli de Veneçuela. Allò que no és justificable, en cap cas, és que un país en bombardegi un altre perquè no li agrada el que allà hi passa.
La UE es troba segrestada de les seves males decisions: ha alimentat l’enfrontament amb Rússia de la mà de l’OTAN i alhora ha incrementat la dependència d’uns EUA indefensables avui dia d’acord amb els mateixos ‘valors europeus’ (o sí?)… I que per a més inri amenacen d’envair Groenlàndia, és a dir, Dinamarca. I no veiem ni Von der Leyen ni Kaja Kallas defensant la integritat europea en aquest cas, ni Euronews instant-nos a preparar la motxilla de supervivència.
Allò que reforça la tesi de la fi d’una època és el rerefons de tot plegat: el declivi dels ianquis en el nou mapa mundial. Els BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, Xina i Sud-àfrica) amenacen l’hegemonia del dòlar com a moneda corrent en les transaccions internacionals, i Veneçuela, tot i estar vetada, exportava en divisa xinesa. Els EUA no es poden permetre la desdolarització de les operacions econòmiques internacionals, perquè són, juntament amb la seva indústria armamentística i la seva necropolítica, la base del seu poder, i allò que permet al país no entrar en fallida.
Tornam a l’imperialisme de finals del segle XIX i principis del XX, amb grans potències repartint-se el món? Potser sí, però ara per ara la violència prové sobretot d’un dels bàndols, i malauradament és el “nostre”, mentre no ens hi rebel·lem. Amb Palestina, ja vàrem fer tard.
Ja he recordat altres vegades l’advertència de Ramon Llull que no hi pot haver pau sense justícia, i la justícia és molt més que paraules. La deriva violenta del capitalisme d’aquests dies és un recordatori que la democràcia és prescindible per a qui obté beneficis a costa de la desigualtat social, la destrucció del planeta i l’alienació mental. El que no tenc tan clar, arribats a aquest punt, és que la justícia es pugui procurar acotant el cap o posant l’altra galta. I les Illes, amb la dependència estructural que tenim de l’exterior, estam preparades per a aquesta nova època? Algú s’hi està posant?