Criar és desobeir

Quan va néixer la meva filla, vaig descobrir que criar amb cos, lentitud i presència no era una opció neutra. Cada decisió –dormir plegades, alletar sense mirar el rellotge, sostenir el seu plor sense corregir-lo– semblava desafiar una cultura sencera que penalitza el vincle. Amb el temps vaig entendre que aquesta manera d’estar amb ella no era una excentricitat: era una posició política. 

En una societat que sacralitza l’autonomia, l’eficiència i el despreniment emocional, criar un nadó des del respecte, la presència i el cos pot esdevenir un acte de dissidència estructural. No parlem d’una moda alternativa, sinó d’una desobediència civil quotidiana que, des de l’àmbit íntim, qüestiona plenament l’ordre social dominant. 

La criança respectuosa –amb pràctiques com el collit, la lactància materna prolongada o el Baby-Led Weaning– no és un retorn acrític a la ‘naturalesa’, ni una suma de receptes new age. És una proposta que desmunta els imaginaris neoliberals de la maternitat i de la infància. Davant l’ideal d’independència precoç, reivindica el vincle. Davant l’externalització de la cura, aposta pel cos present. Davant una criança reglada per cronòmetres, proposa tornar al sentit relacional i comunitari de la cura. 

No és casualitat que aquest tipus de criança generi resistència. En una cultura que exigeix que els nadons s’adaptin al sistema com més aviat millor, qui acompanya processos de manera més lenta i relacional sol ser acusada de sobreprotecció o d'excessiva intensitat. Però el que incomoda sovint no és la pràctica en si, sinó el seu potencial disruptiu: el que posa en crisi les lògiques productivistes, adultocèntriques i patriarcals. 

Criar així fa visibles les tensions silenciades d’una societat que no vol mirar de cara la vulnerabilitat, la dependència ni el treball de la cura. I aquestes tensions interpel·len tant qui no va poder o voler criar d’aquesta manera, com qui no tolera la irrupció emocional i expressiva de la infància aliena. 

Lluny de ser una exaltació romàntica del sacrifici, la criança respectuosa proposa una crítica feminista als falsos dilemes entre cuidar i emancipar-se. Tal com han assenyalat autores com Silvia Federici, Nancy Fraser, Esther Vivas i Maria Llopis, entre d’altres, la invisibilització de la cura és central en la lògica del capital. Reivindicar-la no és renunciar a l'espai públic, sinó disputar-ne el sentit. 

Aquesta aposta, tanmateix, no és exempta de tensions. Criar amb presència sovint implica lluitar amb la soledat, la culpa, l’esgotament o la contradicció entre el desig de cuidar i la necessitat d’autonomia. Aquesta ambivalència també forma part de la resistència: sostenir-la també és polític. 

Criar amb presència no és egoisme ni narcisisme: és una ètica que situa les necessitats del nadó –i no les prioritats del mercat– al centre. El veritable egoisme potser és exigir que els nadons s’ajustin al ritme adult sense preguntar-nos si aquest ritme és just o sostenible.

En aquest sentit, gestos com donar el pit en públic, compartir el llit o deixar que el nadó explori sense correccions constants, poden entendre's com actes de resistència que desafien el mandat de la productivitat i del control emocional. Són formes d’afirmar que els vincles no han d’estar subordinats a les exigències del capital. 

Aquest debat no és teòric ni individual. A l’estat espanyol, la manca de polítiques públiques de conciliació, uns permisos de maternitat irrisoris i una xarxa de suport comunitari cada cop més fràgil fan que criar amb presència sigui, sovint, un privilegi. 

No tothom pot optar per aquest tipus de criança, i precisament per això cal visibilitzar-ne el valor polític. Que no sigui silenciada, ridiculitzada o patologitzada. Perquè en la seva praxi quotidiana hi ha una aposta de fons: imaginar una societat que no penalitzi la cura, que no expulsi les mares del vincle, que no tracti la infància com una anomalia a domesticar. 

Criar així no és un caprici ni una elecció individualista. És una aposta per altres formes de relació, de ciutadania i de política. I com tota desobediència, comporta costos. Però també –com tota praxi crítica– obre esquerdes per imaginar una societat que no castiga la dependència, sinó que l’acull com a part del comú.