22/02/2021

Cops d'estat d'ahir, d'avui i de sempre

Pertanyo a la generació que, avui fa quaranta anys, vam ser enviats pels nostres mestres des de l'escola cap a casa, amb instruccions subratllades de no entretenir-nos pel camí. Érem petits i el record infantil que molts de nosaltres tenim del 23-F va lligat a la pel·lícula The kid from Brooklyn (o L'admiració de Brooklyn, en català) que TVE va emetre durant les hores en què la programació de l'únic canal televisiu aleshores existent (bé, la primera i la UHF) va quedar interrompuda. A la pantalla, el còmic Danny Kaye interpretava un repartidor de llet a qui l'atzar convertia en estrella de la boxa, i passava a repartir cops de puny damunt la lona del ringa ritme de valsos vienesos.

El relat d'aquella jornada amb què vam créixer després consistia en una pel·lícula encara més dolenta que la de Danny Kaye, en què el dolent de la funció era un tinent coronel anomenat Tejero, mostatxut i pintoresc, que disparava al sostre del Congrés de Diputats al crit de “Se sienten, coño”. Els polítics electes eren tots una colla de covards i l'heroi indiscutible de la història era el rei Joan Carles, que aquell dia es va tornar a coronar, aquesta vegada com a campió de la democràcia.

Cargando
No hay anuncios

Vam tardar anys a conèixer més detalls (mai la història sencera) de la conxorxa del 23-F, que implicava militars, polítics de la dreta espanyola i la mateixa casa reial. Uns quants dels militars van anar a presó, però en van sortir ben aviat. El cop d'estat, en tot cas, va ser fallit només en part: va tenir com a conseqüència directa una Loapa que significava una tornada enrere decisiva en els tímids avenços democràtics aconseguits durant el mandat d'Adolfo Suárez, ara glorificat pels mateixos que el van fer caure. D'aleshores ençà hem viscut sempre loapitzats o, si es vol dir així, amb el fre de mà posat al desenvolupament democràtic dels drets civils, les llibertats democràtiques i el reconeixement de la diversitat nacional, cultural i lingüística de l'estat espanyol.

Ja adults, hem canviat del fre de mà directament a la marxa enrere. Hem vist com es perpetrava un altre cop d'estat però a través d'un estament diferent: de les armes vam passar a les togues, i del pronunciament militar a la laminació de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. La qualificació d'aquesta sentència judicial com a cop d'estat és del jurista Javier Pérez Royo, i a hores d'ara no he vist que ningú l'hagi desmentida. El cop d'estat va començar, doncs, el 28 de juny de 2010 amb l'esmentada sentència, i va culminar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017, amb les càrregues policials contra la ciutadania a les ciutats i pobles de Catalunya i amb el discurs del rei d'Espanya (no l'heroi del 23-F, sinó el seu fill) legitimant aquesta agressió.

Cargando
No hay anuncios

En els darrers tres anys i escaig, no hem fet més que viure sota els efectes d'aquest procés d'involució que acabo d'intentar resumir. Amb aquests fets dins la memòria dels que encara estem en plena vida activa, diguéssim que es fa una mica complicat parlar d'Espanya com a democràcia plena.