De l’article del musicòleg, compositor i crític Manuel Valls i Gorina (Badalona, 1920-1984) a La Vanguardia (4-V-1975) arran de la mort avui fa cinquanta anys de la soprano i pianista Conxita Badia i Millàs (Barcelona, 1897-1975). Traducció pròpia. Formada amb els mestres Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla, la veu de Conxita Badia ha estat de les més reeixides en cançó culta i popular i de les més recordades per gent de la seva generació.
Paco Aguilar, en el seu llibre A orillas de la música conclou així el capítol dedicat a Conxita Badia: “Cantant és qui canta. Qui toca un instrument s’anomena instrumentista. Badia és la millor instrumentista que millor toca les cordes vocals. És mentida?”. “És veritat?”. És cert. Però no és tota la veritat. Hi ha alguna cosa més. Enlluernats per l’encís de la seva veu, corpresos per la gràcia de la seva intencionalitat expressiva, i meravellats per l’ampli diapasó estètic de la seva sensibilitat, oblidem la pianista, preferim l’extraordinària intèrpret que va ser Conxita Badia, hereva de la musicalitat d’Enric Granados i dipositària dels seus fonamentals ensenyaments. Pianista essencial, i –en conseqüència– pianista acompanyant sense parangó, Conxita Badia, cantant. De la fusió d’ambdues va transcendir la seva peculiaríssima personalitat artística, per la qual cosa Conxita Badia va ser per damunt de tot essencialment una artista. Davant una partitura, en la lectura d’una melodia o d’una cançó, intuïa immediatament els valors musicals i expressius potenciats a l’obra, als quals atorgava en la interpretació l’exacta versió vocal, o bé emocionada, o bé ingènua, o bé dramàtica o irònica, segons ho requereix el caràcter de la pàgina. És així que, sense solució de continuïtat, podia encadenar sense defallir les subtileses d’una melodia de Ravel, amb la lleugeresa d’una tonadilla de Granados (¿qui les ha cantat amb més gràcia i gallardia?), el dramatisme d’una ària de Mozart, el delicat lirisme d’un lied de Schubert o de Schumann, amb la ingènua i maliciosa innocència d’una bergeronnette de Weckerlin. Personalment, m’és impossible dissociar la meva admiració per l’extraordinària artista de l’estima a l’entitat humana encarnada en la seva figura, mescla de simpatia, cordialitat, desimboltura, bohèmia i sobretot d’entranyable sensibilitat, […] Com un miracle, Conxita Badia va conservar fins al darrer instant la seva admirable veu, intel·ligentment modulada pel seu indeclinable esperit artístic. Recordo l’impacte que va produir la seva actuació el 1971, a l'O.R.T.F. de París, en un programa dedicat a Granados, en el qual després d’una emocionada ovació de la personalitat humana del mestre, va seure al piano, i davant la sorpresa general (comptava més de 70) Conxita, pianista i cantant, va donar una magistral versió, nova i aclaparada, de La Maja Dolorosa. Amb la cantant, amb la pianista, en definitiva, amb l’artista, hem perdut també l’entranyable amiga que millor que ningú va animar la lletra i la nota que jeu en els pentagrames. Conxita vivia allò que cantava i allò que cantava quedava vivificat per la seva embadalidora inspiració. “¡Ay, majo de mi vida, no, no, tú no has muerto!”, va dir mil vegades Conxita al cantar la famosa tonadilla de Granados. També per a nosaltres, Conxita, no has mort.