Convocatòria de la intel·ligència punqui
“La intel·ligència és un fenomen col·lectiu que es manifesta intermitent i capriciós, al marge de la voluntat humana”. La citació és dels protagonistes de Les invasions bàrbares, i la treia a redol fa pocs dies Nadal Suau per explicar la comunió d’intel·ligències que s’ha esdevingut els darrers mesos al poble de Sant Joan i que ell no atribuïa a la casualitat ni al caprici, sinó a la trobada entre el savi local i referent nacional Climent Picornell i la carismàtica model i actriu californiana Emily Ratajkowski com a clau de volta. La instantània que immortalitzava la trobada entre els dos fenòmens va fer la volta al món. Almenys al nostre.
“Hi havia de tot, individus de totes les tribus, crestes de mitja hora de feina, cabells de tots els colors, botes amb punxes, caçadores de pell, gent discreta i també indiscreta”. Així narrava el cronista de la revista 7Setmanari de Manacor un llunyà 12 de desembre del 1986, la concurrència al concert del grup de punk basc Kortatu a Na Capellera.
No vengueren a Manacor perquè sí. No solen existir, les casualitats, com dèiem. Els vuitanta foren anys d’experimentació i aventura, de droga i al·lucinació, de contestació i revolta. La confluència d’aquestes efervescències a Manacor no s’hauria explicat, tampoc, sense la germandat revolucionària amb Felanitx. Segurament, res del que hi succeí aquells anys, a la impostada i rígida vila perlera, hauria estat possible sense la participació visionària i un punt locanda, però sempre molt més sincera i transparent, lúcida, de la gent de Felanitx.
Trenta-set anys després, moltes d’aquelles crestes mallorquines, moltes d’aquelles botes i caçadores felanitxeres, molta d’aquella gent discreta i indiscreta manacorina es tornaven a reunir aquesta setmana en forma d’intel·ligència col·lectiva per viure l’estrena a Manacor de Bidasoa 2018-2023’, el documental que narra i indaga en la mort de nou persones migrants en el trànsit entre dues parts d’un mateix país: Euskal Herria, seccionades per una frontera que separa els dos estats que l’oprimeixen.
Quatre dècades damunt, els cossos castigats pel temps, l’excés i la mancança traslladaren la festa d’un pavelló poliesportiu a un teatre. Les empentes col·lectives i les capejades a ritme d’ska del 86 es convertien, dijous passat, en gests pausats i somriures reflexius. Espires de lucidesa revolucionària el 2023. “Les panxes van marcant goig o apatia”, cantava Xavier Ramis. Hi eren, tots, per sentir de viva veu les paraules i el missatge, sempre hi ha missatge, de Fermín Muguruza, líder dels Kortatu fa 37 anys, director del documental avui.
Va ser un vespre ple de símbols. Estibar el teatre, una carregada de piles per a 39Escalons, el cineclub sense el qual Manacor no seria el que lluita sempre per ser. Sentir una altra vegada Toni Pallicer, l’incansable i generós anarquista manacorí, present sempre a tota causa justa. Veure Fermín Muguruza demanant un selfie amb tots els assistents darrere amb el puny alçat i amb la camiseta negra de Mallorca Antifeixista, sempre a l’esquerra de l’esquerra (regal de l’Elèctrica, el nou casal popular autogestionat de Palma, li recordava la conductora del col·loqui, Aina Cassanyes). Sentir-lo demanar per Tomeu Martí, i que l’històric abertzale mallorquí alçàs la mà per saludar-lo d’entre el públic. Veure-hi el Manacor que no es conforma mai, amb el Felanitx que l’ajuda a ser més valent, menys postís, més alçurat. Més punqui.
Nou morts al Bidasoa. I un documental per baratar el relat hipòcrita dels mitjans oficials. “El riu mata”, escrivien. “Lo riu és vida”, cridaven fa trenta anys a l’Ebre. El riu és vida i el riu és pont entre dues parts del mateix país, separades artificialment. “El que mata no és el riu, són les polítiques racistes de l’estat francès i de l’espanyol”, deia Muguruza. L’estat francès va tancar la frontera el 2018. “En totes les llengües, ‘pont’ significa ocasió de passar d’una banda a una altra”, deia una de les activistes que testimoniaven el desastre en el film. A Irun, els ponts estan tancats. Què ha de ser un riu de 60 metres d’ample per a un valent que fa milers de quilòmetres i centenars de dies que travessa mars i muntanyes? I s’hi tiraven, per travessar cap a la ventura i la llibertat, cap a la sort. Cap a la prosperitat. “Mare, tu ho ets tot”, escrivia el jove, potser segons abans de morir, potser segons abans de fondre’s dins l’única frontera que no és frontera. “L’antiracisme i el feminisme no són ideologies, perquè parlen de drets humans”, deia un altre dels testimonis.
D’entre el públic, un home negre, africà, agraïa l’acte i recordava, una vegada més, que la matèria primera que cal a Occident per caminar cap a la sostenibilitat energètica i la revolució digital és al continent africà, maçolat pel colonialisme i el supremacisme europeu des de fa segles. Un silenci contingut, potser un xic avergonyit, precedí l’aplaudiment de gratitud a les seves paraules.
Tot plegat ocorria al mateix escenari i a les mateixes butaques en què fa només sis mesos tenia lloc el tradicional debat electoral organitzat per la revista Perlas y Cuevas. Vuit candidats i dos moderadors. 400 assistents. En números grossos, dels 50.000 habitants que avui té Manacor, 10.000 són nascuts a l’estranger. Al debat, cap pregunta entorn de la immigració. Entre els candidats, cap comentari, cap proposta. Una cinquena part de manacorins que no existeix. Quin poble volem? El punqui i eixelebrat que bota amb Kortatu i crida davant la injustícia? O el que calla i amaga ben clenxinat les veritats que té davant el nas?
