No, la marea verda no va fer perdre les eleccions a Bauzà

A vegades se sent a dir, o es llegeix, que la profunda derrota electoral del PP a les Balears el 2015 va ser conseqüència directa de l’aixecament popular contra l’aberrant política anticatalanista del Govern de José Ramón Bauzá. No, no va ser per això.

En cas d’haver passat tal com assegura aquesta suposició, el resultat dels comicis hauria mostrat una clara especificitat baleàrica i, per tant, gran diferència amb el que reflectiren la resta d’urnes regionals. No obstant això, pertot va ser gairebé igual: el naufragi del PP –per la situació econòmica molt greu i, en part menor, per la corrupció–, l’espectacular irrupció de Podem amb una força insospitada, la contundent presència de Ciutadans, la lleugera caiguda del PSOE i, en algunes regions perifèriques, l’augment del nacionalisme progressista pels vasos comunicants amb els socialistes i, també, l’existència del regionalisme que no compensava als conservadors ni feia cap falta als progressistes per governar; i pel que fa al comportament per blocs, l’absoluta victòria esquerrana.

No, no va existir cap especificitat illenca per l’efecte antiBauzá. De fet, els resultats domèstics seguiren la tònica ja expressada el 2011 i que tan nítidament s’han pogut confirmar posteriorment: l’alta semblança que presenten els illencs amb els del País Valencià i l’Aragó.

L’estructura de partits és la mateixa: El PP i el PSOE com a forces principals a molta distància de la resta formada pels competidors i –si els necessiten– tanmateix socis respectius: Vox i, a l’esquerra, tota la constel·lació comunista –Podem, PCE-IU; i, a més, pel diferencial autoctonista de les regions perifèriques: el nacionalisme progressista –Compromís, Chunta i els dos MÉS– i el regionalisme –PI, PAR, Existe– que presenta a València l’única diferència amb els altres dos territoris perquè no hi ha oferta electoral d’aquest àmbit des de la defunció d’Unió Valenciana.

Una altra característica que agermana les tres regions: la importància creixent del vot en clau nacional a pesar de l’existència dels citats partits autoctonistes. A més, des de fa 15 anys els blocs ideològics guanyen o perden a la vegada; per ventura no és molt de temps per donar per feta la tendència estructural, però tampoc és que sigui quelcom puntualment anecdòtic.

El comportament en urnes de cada partit també és altament coincident, amb lleugeres variacions. El PP augmenta o disminueix al mateix temps pertot, però a les Balears sempre presenta un diferencial positiu sobre els resultats, que obté la mateixa marca en els altres dos territoris –i en els comicis generals sobre la mitjana espanyola– que està entre 1 i 2 punts percentuals. El PSOE igualment evoluciona a l’alça o baixa en paral·lel, però el seu diferencial balear és negatiu, entre 1 i 4 punts. La tercera força, Vox, manté a les Illes una mitjana que és superior a l’aragonesa en 2,5 punts i a la valenciana en 2. Pel que fa a l’esquerra del PSOE no nacionalista, el seu comportament està en directa consonància amb la mitjana general. A banda, el nacionalisme d’esquerra sempre funciona per vasos comunicants respecte del PSOE i el regionalisme ha perdut en els tres territoris la presència que arribà a tenir antigament. És inexistent als parlaments balear i valencià i fortament reduïda a l’aragonès.

Si, per tant, la situació política quant a estructura de partits és igual a la d’Aragó, si els resultats per blocs és el mateix i tan semblant resulta també en els casos concrets de les sigles de partits, què es pot esperar que passi a l’Arxipèlag després del que hem vist que ha passat a les urnes aragoneses diumenge passat?

No pareix que sigui agosarat aventurar que la suma de la dreta agranarà un altre pic l’esquerra. Fins i tot podria ser que ho fes més del que ja ho va fer el 2023 i, així, igualar –o qui sap si superar– el tsunami a favor del PP del 2011, quan va assolir 35 dels 59 escons. Aragó gairebé ha esvaït qualsevol esperança de victòria progressista balear el 2027. Només un esdeveniment amb un impacte polític brutal –ara per ara inimaginable– podria evitar-ho.

Una altra cosa serà com pactaran, si és que ho fan, el PP i Vox. Dependrà de l’estratègia general que imposi –com sempre– la prefectura del moviment nacional ultra. No hi influirà cap element autòcton.

El que està fora de dubte és que si quallàs una nova aliança postelectoral entre els dos partits dretans, no seria com la que feren el 2023, quan els neofeixistes eren molt novells i no saberen maniobrar davant d’un PP molt avesat als jocs de mans de la política. Contràriament, ara els ultres són veterans i conscients de la seva gran força davant dels conservadors. Així que seria lògic esperar que el preu que farien pagar a Prohens fos molt més alt que el de llavors, en especial en temes urbanístics, lingüístics, immigració i desmemòria.