La continuïtat residencial: el patrimoni invisible que també hem de protegir
Durant dècades hem après que hi ha coses que una societat ha de protegir, perquè formen part del seu patrimoni col·lectiu. Protegim el paisatge, el litoral, els espais naturals, el patrimoni històric i la biodiversitat perquè entenem que el seu valor va més enllà de l’interès particular de cadascú.
Però hi ha un altre patrimoni, molt menys visible, del qual gairebé no parlam: la capacitat que té una comunitat de continuar vivint en el seu propi territori.
A aquest patrimoni l’anomèn ‘continuïtat residencial’.
Hi ha continuïtat residencial quan la gent que fa vida en un lloc pot imaginar-hi també el seu futur. Quan un jove no ha de partir per força. Quan una família pot arrelar. Quan els pares, els fills i els avis no queden separats només perquè viure a prop s’ha convertit en un luxe.
Per això no és només una qüestió d’habitatge. És una qüestió de societat.
Quan aquesta continuïtat es trenca, no només hi ha joves que han de partir o famílies que no poden emancipar-se. També es debilita una estructura molt més valuosa i molt menys visible: la infraestructura social.
Sovint pensam que les infraestructures d’un territori són les carreteres, els ports, els hospitals i les escoles. Però existeix una altra infraestructura igual d’essencial. És la que formen els avis que poden ajudar a criar els nets, els fills que poden cuidar els pares quan es fan grans, els germans que viuen a prop, els veïns que es coneixen i s’ajuden, els comerços de confiança, els clubs esportius, les entitats culturals i les escoles que mantenen viva una comunitat durant tot l’any.
Aquesta infraestructura no es construeix amb ciment. Es construeix amb temps, estabilitat i arrelament. Necessita dècades per fer-se forta i molt poc temps per deteriorar-se.
La continuïtat residencial és el que permet que aquesta infraestructura social pugui existir.
Per això, no és una qüestió d’esquerres o de dretes. És una qüestió de comunitat. Ens afecta a tots, perquè tots voldríem que els nostres fills poguessin viure a prop, que els nostres pares poguessin envellir envoltats de família, que els pobles mantinguessin vida durant tot l’any i que ningú hagués de renunciar als seus vincles perquè ja no pot permetre’s viure allà on sempre ha viscut.
La crisi de l’habitatge ha fet visible aquest problema, però el repte és més profund. L’habitatge no és només un sostre. És la infraestructura física que permet que existeixi la infraestructura social d’una comunitat.
Sense habitatge accessible per a la població resident, la comunitat es fragmenta. Les famílies es dispersen, els joves retarden o abandonen el seu projecte de vida, els treballadors essencials tenen dificultats per quedar i molts pobles perden vida quotidiana.
Les Balears sempre han estat obertes al món. Aquesta obertura forma part de la nostra història i de la nostra prosperitat. Però una cosa és obrir-se i incorporar noves persones, noves idees i noves oportunitats, i una altra ben diferent és que el mateix èxit econòmic del territori acabi expulsant aquells que el sostenen cada dia.
Durant segles, moltes persones han emigrat, perquè als seus llocs d’origen no trobaven oportunitats. Avui, a les Balears, hi ha joves i famílies que se’n van, no perquè els falti feina o futur, sinó perquè no troben un lloc on viure. Això diu molt del moment que vivim.
Protegir la continuïtat residencial no vol dir excloure ningú. Vol dir garantir que la comunitat que ha construït, sosté i dona vida a aquest territori pugui continuar formant-ne part.
Vol dir protegir els mestres que eduquen els nostres fills, els professionals sanitaris que ens cuiden, els comerciants que mantenen oberts els pobles, els treballadors que fan funcionar l’economia i les famílies que transmeten una manera de viure construïda durant generacions.
Una societat no és rica només perquè genera més renda. També ho és quan permet que les persones no hagin de renunciar a la família, als vincles i a la seva comunitat per poder continuar-hi vivint. Aquesta és, tal vegada, una de les formes més discretes i més fondes de prosperitat.
Potser ha arribat el moment d’entendre que la continuïtat residencial també és un bé col·lectiu. Igual que protegim el paisatge, perquè forma part del nostre llegat, també hem de protegir la comunitat que li dona vida.
Perquè una illa no és només la terra que heretam. És també la gent que hi viu, que hi fa feina, que hi educa els fills, que cuida els pares i que manté obertes les escoles, els comerços, les entitats i els serveis públics.
La pregunta, per tant, ja no és només quin paisatge volem deixar als nostres fills. És també quina comunitat volem que continuï habitant aquest paisatge.
Perquè un paisatge es pot conservar durant segles. Una comunitat, en canvi, es pot perdre en una sola generació.