12/02/2023

A propòsit del consentiment

En les relacions sexuals, el consentiment permet que la persona controli l'accés dels altres al propi cos. El consentiment és l'element que marca la diferència entre el sexe i els delictes contra la llibertat sexual al Codi Penal espanyol. La seva absència ja es reconeixia com un element necessari del delicte de violació als codis penals del segle XIX. Per tant, no és cert que hàgim hagut d'esperar fins a la Llei de Protecció Integral de la Llibertat Sexual per posar el consentiment al centre, com repetidament es diu des del ministeri d'Igualtat. Sempre hi ha estat. El que sí que ha canviat, i de manera radical, és com s'ha d'entendre el consentiment. Si el model anterior partia de la disponibilitat per definició del cos femení, llevat que la dona digués que no, el model basat en el consentiment afirmatiu parteix del supòsit contrari, la indisponibilitat per principi llevat que la dona manifesti el seu assentiment. La fórmula del consentiment afirmatiu incorpora, en el fons, una obvietat: només hi pot haver exercici lliure de la sexualitat si és consentit per les parts; no necessàriament desitjat, però sí, almenys, acceptat com a manifestació d'una voluntat lliure en el context de les condicions circumdants, ja que la coerció sexual, l'engany, la diferència d'edat, l'estat d'embriaguesa, la desigualtat econòmica, la diferent posició social, la dinàmica relacional… són factors que poden qüestionar la validesa del consentiment. A l'emfatitzar el diàleg recíproc, el model del consentiment afirmatiu anima les parts a expressar allò que volen i a prestar atenció al que vol l'altre. No cal una comunicació verbal, perquè la no verbal també és indicativa de la voluntat, com guiar la mà de l'altre a la zona on un vol que el toquin, plorar en silenci o intentar apartar les mans que s'hi acosten. El nou model té l'avantatge afegit que centra l'atenció en l'autor: en lloc de preguntar a la víctima si va consentir o no, per què no s'hi va oposar activament o quines empremtes va deixar la violència al seu cos (si ho va fer), cal preguntar a qui va iniciar el contacte sexual si ho va negociar amb l'altra persona i va arribar a un acord sobre el que hauria de passar, si es va parlar de la contracepció, si es va interessar pel que li agradava o ella li ho va dir, si li semblava que gaudia o que no ho feia. És responsabilitat de cadascú assegurar-se que l'altra part ha manifestat lliurement per actes exteriors, concloents i inequívocs, d'acord amb les circumstàncies concurrents, la voluntat expressa de participar en l'acte sexual.

Cargando
No hay anuncios

¿Canvia això en la proposició de llei presentada pel PSOE? Aparentment, no, ja que, com diuen els seus promotors, no es toca la definició de consentiment. De fet, però, es produeix un lliscament cap al model anterior. Al reintroduir la violència o intimidació, ara com a circumstàncies agreujants de l'agressió sexual, el focus es trasllada del consentiment als modes de comissió. El canvi contribueix a donar ales a un dels mites de la violació més destructius, el que responsabilitza les víctimes del que ha passat: hi haurà altra vegada violacions “de veritat”, les que es cometen emprant violència o intimidació o bé tenint la voluntat de la víctima anul·lada per qualsevol causa, i les altres, les que pateixen les dones que no es protegeixen prou, ja que beuen alcohol o es droguen amb homes, estan en companyia seva quan són vulnerables o donen peu que ells abusin del seu trastorn mental o d'una situació de superioritat, que no mereixen un càstig tan elevat. Per no parlar dels menors, respecte dels quals als nostres tribunals sempre els ha costat entendre que la violència o la intimidació exercida contra ells no ha de tenir la mateixa entitat que si la víctima és un adult. A això s'hi suma que els òrgans judicials són conservadors. Al tornar a un esquema molt semblant al recentment derogat, jutges i tribunals cauran en la inèrcia de continuar aplicant paràmetres interpretatius que han desenvolupat al llarg de molts anys i que perjudiquen les dones, negant la funció nuclear del canvi de paradigma en la definició del consentiment. De nou, la manca de resistència, el silenci i la submissió s'entendran com a indicis que hi va haver consentiment. Al final, doncs, tot deu haver canviat perquè tot segueixi igual. Business as usual. Per a aquest viatge no calien alforges.