26/02/2023

Les confusions en la reforma dels delictes sexuals

La llei orgànica 10/2022 de garantia de la llibertat sexual és una bona llei en la qual es regulen qüestions com ara la prevenció, la sensibilització i l'assistència integral a les víctimes. Però, malauradament, tot això ha quedat amagat sota la denominació llei del només sí és sí, amb la qual es resumeix la reforma del Codi Penal introduïda en una de les disposicions finals de la llei.

La reforma és discutible, però gran part de la confusió que s’ha generat al seu entorn la provoquen les declaracions d’alguns polítics que han simplificat i/o malinterpretat conceptes bàsics. Per començar, recordem un cop més que aquesta reforma neix de les crítiques a la primera sentència del cas de la Manada, en què es va declarar provat que no hi havia hagut consentiment, però tampoc violència ni intimidació, de manera que els fets es van qualificar d'abús sexual i no d'agressió. Després el Tribunal Suprem ho va arreglar qualificant la situació d'intimidatòria i, per tant, d'agressió sexual. 

Cargando
No hay anuncios

Sembla clar que la discrepància estava en si hi va haver violència o intimidació, no en el consentiment. Però des de les primeres declaracions públiques es va generar la confusió que encara sentim avui en el debat sobre la reforma penal: es va dir que per provar la manca de consentiment calia provar la violència i la resistència de la víctima, quan cap de les sentències del cas de la Manada deia això. A partir d’aquí, la reforma va fer tres coses: 1) intentar solucionar una qüestió de prova, declarant que el consentiment tàcit no val –només sí és sí–; 2) unificar la pena bàsica, tant si hi ha violència com si no, en un marc penal d'un a quatre anys de presó que es poden agreujar en cas de violència desmesurada, armes, violació dintre la parella, etc.; i 3) modificar els límits de les penes, que, pel que fa als màxims, eren de les més altes d'Europa i equiparables a les de l’homicidi, fet que obligava a revisar les penes a la baixa, amb problemes tècnics difícils de resumir aquí. 

El Partit Popular ha explotat esgotadorament la rebaixa de les penes, qualificada d’escàndol, d'oblit de les víctimes, parlant de violadors al carrer, etc. Crec que aquest ha estat el principal motiu pel qual el PSOE ha decidit presentar una contrareforma que augmenta les penes, en una concessió més al populisme punitiu, freqüent en les reformes penals de qualsevol signe polític. A més, en el nivell bàsic de gravetat, diferencia les penes segons hi hagi o no violència o intimidació, però no toca la famosa declaració sobre la necessitat que el consentiment es manifesti clarament (només sí és sí).

Cargando
No hay anuncios

S'ha criticat poc la concessió al populisme punitiu, però, en canvi, al voltant de la valoració de la violència s’han produït interpretacions errònies que han enverinat el debat i desfermat la confusió. D’entrada, no és cert que l’aportació de la primera reforma fos situar el consentiment al centre, perquè des de sempre els delictes sexuals s’han basat en la manca de consentiment. El que –suposo– es volia dir era que per qualificar el fet d'agressió no cal ni la violència ni la intimidació. I aquí comença l’embolic, pel qual demano disculpes als lectors: es confon el consentiment amb la violència i el tema de la prova. La ministra de Justícia diu –amb escàs encert– que la violència és fàcil de provar, i el que s’entén és que per provar el delicte hi ha d’haver violència, cosa que no és certa. La cosa s’agreuja quan es diu que si es prova la violència no cal provar la falta de consentiment. És obvi! Perquè la submissió a la violència és manca de consentiment. Però de cap manera es pot capgirar aquesta idea: no es pot afirmar que si no hi ha violència és perquè la dona ha consentit. Això no ho diuen els tribunals, ni tan sols la primera i errònia sentència de la Manada, però la confusió es manté, per exemple, quan la ministra d’Igualtat diu que “tornar” al sistema de la violència i la intimidació és oblidar el consentiment, en una nova confusió entre una cosa i l’altra.

Diferenciar la pena segons la violència o intimidació és una forma d’aplicar el principi constitucional de proporcionalitat. Pot ser discutible com es fa, però no es pot barrejar amb la prova de la manca de consentiment com s’ha fet. Parlant de prova, se citen exemples de preguntes ofensives a les víctimes sobre el seu consentiment, però també se'n poden citar d’altres en què el tribunal declara improcedent la pregunta. I, en tot cas, la correcció i la sensibilitat quan es pregunta a la víctima sobre la seva versió no s'aconseguirà canviant les definicions del delicte.