05/06/2023

Comprensió lectora: confiança i escola

En la literatura científica internacional hi ha molts estudis sobre com es poden millorar els resultats d’aprenentatge dels alumnes, i sobre com han avançat les escoles que han assolit millores. Dos factors són recurrents –segons José Weinstein, sociòleg i exministre xilè, amb qui he tingut el plaer de conversar fa poc– com a palanques de millora sostenible: el lideratge educatiu i la confiança relacional.

El repte dels resultats que ha d’assolir l’escola fa que hi hagi una gran interdependència entre els seus membres. El treball dels docents depèn de la voluntat dels alumnes per aprendre dins de l'aula, les famílies depenen dels docents per educar els seus fills, i els docents depenen del compromís de les famílies amb l'educació i l’escola. Els docents també depenen dels seus directius i aquests de les accions i la responsabilitat dels polítics i els líders de l’administració educativa. La confiança és sempre recíproca i és un ingredient indispensable per tenir una bona educació i una bona escola. Segons un estudi longitudinal d’una àmplia mostra fet a Chicago, les escoles amb una alta confiança tenen tres vegades més oportunitats de millorar significativament els resultats en matemàtiques i llengua, i les escoles on no hi ha confiança no milloren al llarg del temps els seus resultats (Bryk i Schneider, 2002). Les dades són flagrants i s’han corroborat amb posteriors investigacions i en altres països.

Cargando
No hay anuncios

Quina crisi de confiança viu aquest nostre país? Com afecta l’escola? S’anuncien noves eleccions estatals i una campanya crispada. Com afectarà les polítiques educatives la inestabilitat i la primacia dels interessos d’uns i altres? Quin ús es farà en campanya de temes tan sensibles com la llengua o el fracàs escolar? Quina celebració de final de curs ens espera?

Cargando
No hay anuncios

La dimensió temporal de l’acció política és molt important quan parlem d’educació. Els governants tendeixen a accelerar cada cop més els canvis i la presa de decisions. La inestabilitat política no hauria de repercutir en polítiques educatives que requereixen estabilitat per tenir un impacte real. Qualsevol millora en educació es dona a llarg termini. Els canvis, tanmateix, van a cop de mandat i s’accelera la presa de decisions davant de noves eleccions. Hem vist i hem patit a escala estatal vuit lleis d’educació des de la democràcia. Vuit. ¿Sabem si han estat realment posades en pràctica? ¿Van arribar mai als centres i a les aules? Moltes reformes són cementiris d’idees més o menys bones que no s’han arribat a aplicar.

Els centres reben un munt de noves propostes i demandes i estan saturats de plans d’acció, programes innovadors i falta de recursos. Qui pregunta als mestres? Què en diuen les direccions? Sabem que el sentit que atorguin a les polítiques i a les noves mesures i la comprensió que en tinguin serà decisiu per a la seva implementació reeixida. No se’ls pot relegar a mers executors, quan són ells que estan cada dia ensenyant a llegir i escriure. Preguntem-nos-ho: per què passa això a les escoles i no en altres professions? Les decisions sobre què i com s'ha d'ensenyar es prenen sense involucrar els que són a l’aula. Un exemple recent: el nou currículum aquest curs s’ha viscut sovint com a imposat, i a un ritme accelerat.

Cargando
No hay anuncios

Tanta reforma provoca la pèrdua de confiança en els polítics per part dels que han de dur a terme els canvis: professorat i comunitat educativa. També es perd confiança i eficàcia quan, perquè canvia un govern, canvia tot l’equip i els responsables d’un ministeri, una conselleria o un ajuntament, fins a càrrecs de tècnics! Confondre la política amb els canvis de govern té efectes nefastos, perquè es deixa als nous que arriben sense memòria ni expertesa, ni el saber fer d’anys. Els centres educatius, les direccions, els docents –i el pitjor de tot, l’alumnat i les famílies– patiran els efectes de la pèrdua de coneixement i d’eficàcia de l’administració responsable. Aquest és un fet tan real com la immaduresa política que arrosseguem com a país, i que té molt a veure amb la crisi de confiança.

Aquests dies hem vist amb preocupació com els nivells de comprensió lectora dels alumnes de 10 i 11 anys a Catalunya han caigut als nivells més baixos d’Europa i Espanya segons l’informe internacional PIRLS 21. Hi ha autors que ho vinculen al perfil dels estudiants de magisteri i d’altres en treuen arguments per atacar l’escola, els mestres i el departament. Sens dubte hi ha molt per fer i per millorar –també en la formació dels mestres–, però cal afirmar que no té cap sentit la nostàlgia que reclama que tornem a l’EGB, el BUP i el COU. El nostre país té massa profetes de calamitats, també de calamitats educatives que malmeten la imprescindible confiança. Sort en tenim dels que treballen cada dia a peu d’aula per construir un futur millor. Són molts els constructors de confiança que des de dins i des de fora s’esforcen perquè el país i l’escola avancin.