30/10/2023

Combatre a Gaza em va transformar

Quan, el juliol del 2014, la meva unitat d’infanteria va arribar al primer poble de Gaza, vam buidar les cases tirant-hi granades per les finestres, volant portes i disparant a l’interior de les habitacions per evitar emboscades i trampes explosives. Ens havien dit que els civils palestins havien fugit. Em vaig adonar que no era veritat quan em vaig trobar al davant del cadàver d’una dona gran palestina amb la cara mutilada per la metralla. Estava estirada al terra de sorra d’una barraca enmig d’un bassal de sang.

Aquesta va ser la meva experiència l’última vegada que les tropes israelianes van irrompre a gran escala a la franja de Gaza, quan la meva unitat de forces especials, adjunta a la 993a Brigada Nahal, va ser una de les primeres a entrar-hi.

Com passa ara, aquesta campanya es va precipitar per les atrocitats perpetrades pels terroristes de Hamàs. El 12 de juny d’aquell any, aquesta organització va segrestar i assassinar tres adolescents israelians; poc després uns israelians van matar un adolescent palestí. Aquest terrible intercanvi es va intensificar fins a esdevenir un conflicte més greu; al final, en set setmanes van morir uns 70 israelians i 2.250 palestins. Aleshores, com ara, als israelians ens van dir que donaríem un cop decisiu a Hamàs.

Cargando
No hay anuncios

Aquelles tres fatídiques setmanes a la franja de Gaza em van transformar: vaig deixar de ser un ortodox modern profundament religiós, estudiant d’una ieixivà i colon de Cisjordània, i em vaig convertir en un activista del moviment contrari a l’ocupació israeliana dels territoris palestins, primer amb Breaking the Silence, una organització de veterans antibel·licistes, i ara amb Extend, un grup que posa en contacte líders palestins i israelians de la defensa dels drets humans amb el poble jueu nord-americà.

Els nostres morts i el patiment infligit als palestins de Gaza no van servir de res, perquè els nostres dirigents es van negar a esforçar-se per crear una realitat política en què la violència no fos l’única sortida. Per bé que crec en l’autodefensa, combatre a Gaza em va ensenyar que, si el meu govern no modifica la seva estratègia d’esclafar les esperances palestines d’aconseguir la independència, aquesta guerra no només matarà un nombre incalculable d’israelians i palestins –a més dels milers de persones que ja han mort–, sinó que tampoc acabarà definitivament amb el terror. Una invasió terrestre està condemnada al fracàs.

Avui encara recordo com tremolava el terra per les constants explosions quan vam entrar a Gaza el 17 de juliol al vespre, al començament de la invasió terrestre. Quan vam marxar sobre el poble d’Umm al-Nasr, els nostres tancs Merkava solcaven els camps que teníem al costat, i els bombardejos aeris i d’artilleria creaven una tempestat incansable de llamps i trons; nosaltres en dèiem, fent broma, l’espectacle de llum i so.

Cargando
No hay anuncios

La nostra principal tasca durant les dues setmanes que vaig passar al nord de la franja de Gaza va ser netejar i mantenir el perímetre al voltant de les zones urbanes perquè els enginyers militars poguessin identificar i demolir els túnels que portaven a Israel. Com que no volíem mai quedar-nos al mateix lloc per no convertir-nos en objectius fàcils, cada nit ocupàvem una casa nova. Les havíem de buidar totes; en una hi vaig trobar un kalàixnikov amb una armilla antibales i un artefacte explosiu. Una vegada vaig escoltar esgarrifat les informacions, força gràfiques, del nostre radiotelegrafista, que ens explicava com els soldats de la meva unitat buscaven trossos de cossos humans després que un míssil impactés contra una casa que havien ocupat a prop i provoqués ferides i la mort d’alguns dels meus companys.

La batalla era imprevisible perquè ens enfrontàvem a un enemic que sabia aprofitar les complicacions del terreny. Semblava que els combatents de Hamàs, com la majoria dels civils, havien fugit davant del nostre avanç. Però vet aquí que el quart dia de la invasió terrestre, mentre ens dirigíem al barri d’Al-Burrah a Beit Hanoun, una ciutat del nord-est de Gaza, uns milicians van sortir de sobte d’un túnel darrere nostre i van matar quatre soldats a la tanca de la frontera.

Cargando
No hay anuncios

Quan ens retiràvem de Beit Hanoun, vam sentir el rugit dels caces de la força aèria, seguit d’explosions ensordidores i imponents columnes de fum i runa que s’elevaven d’Al-Burrah. Més tard em vaig assabentar que justament aquells atacs aeris van matar vuit membres de la família Wahdan, la majoria dones i nens; els soldats de la meva unitat havien ocupat casa seva durant dies mentre la família hi era.

En un moment donat vaig gargotejar algunes reflexions en un paper. Vaig escriure que uns membres del meu equip havien comptat el nombre de soldats morts i discutien si, veient les baixes, aquella operació valia la pena. “Crec que pot valdre la pena –vaig escriure–, però a condició que eliminem definitivament l’amenaça”. Aquesta és la mentida que ens van dir aleshores i la mentida que avui repeteixen: que som capaços d’eliminar per sempre l'amenaça de Hamàs mitjançant una operació militar. Durant els anys següents Hamàs no ha fet sinó enfortir-se, tot i els nostres sacrificis i la mort i la destrucció que vam sembrar a Gaza. Aquests episodis periòdics de matances i destrucció –als quals els nostres comentaristes i polítics es refereixen amb gran cinisme com a “tallar la gespa”– han sigut el preu que Israel ha estat disposat a pagar per impedir veure’s empès cap a la solució dels dos estats. Hem optat per “gestionar” el conflicte mitjançant una combinació de força bruta i incentius econòmics, en lloc de treballar per resoldre'l posant fi a la nostra perpètua ocupació del territori palestí. Molts dels meus col·laboradors palestins defensors dels drets humans que organitzen protestes no violentes són objecte de persecució i assetjament per part de l'exèrcit israelià. Crec que aquestes polítiques tenen la finalitat d’impedir les pressions per a la creació d’un estat palestí i facilitar el desenvolupament d'assentaments israelians a Cisjordània i l'annexió progressiva d’aquest territori.

Cargando
No hay anuncios

Ja fa un munt d’anys que molts israelians d’esquerres advertim que no tindrem mai pau i seguretat si no arribem a un acord polític perquè els palestins aconsegueixin la llibertat i la independència. No són només els activistes dels drets humans, els que adopten aquesta posició: fins i tot Ami Ayalon, l'antic cap del Shin Bet, el servei de seguretat israelià, afirma des de fa anys que el terrorisme palestí només es pot derrotar si oferim una esperança a aquest poble.

És una tragèdia que molts dels que defensaven aquest argument també hagin sigut víctimes de l'atroç atac perpetrat per Hamàs el 7 d'octubre. Un d’ells va ser membre de la meva unitat i també va col·laborar amb mi a Breaking the Silence, un grup de veterans contraris a l’ocupació. Feia de vigilant en un dels quibuts atacats per Hamàs i va lluitar set hores contra els terroristes fins que es va quedar sense munició i el van matar.

La setmana passada vaig sortir del seu funeral destrossat, sabent que havíem perdut una persona exemplar. Jo ho tinc molt clar: el meu amic no va lluitar contra Hamàs només els últims moments de la seva vida per protegir els seus amics i familiars; també hi va lluitar durant anys d'activisme contra l'ocupació. M’han trencat el cor, però estic més decidit que mai a continuar el seu llegat.

Cargando
No hay anuncios

Copyright The New York Times