Charlie Kirk, la violència i Ramon Llull
L’estàtua de Ramon Llull al passeig d’Antoni Maura, davant el moll Vell, recull en els diversos idiomes en què el savi mallorquí va predicar (català, àrab, llatí) alguns dels versicles del Llibre d’Amic i Amat que no han perdut vigència, tot i haver estat escrits fa devers vuit segles: la justícia procura la pau, i la injúria, la guerra; les paraules humils són nuncis de pau i les superbes, de guerra. Paraules que servirien gairebé per a qualsevol context geogràfic, en qualsevol moment de la història, i que expliquen tant allò que passa a Palestina com l’ascens del feixisme als països occidentals en els darrers anys.
A més a més, fa uns dies va morir assassinat Charlie Kirk, mediàtic activista de la dreta extrema nord-americana. Tot i que l’entorn de Trump tot d’una va culpar les esquerres d’atiar la violència, allò cert és que el culpable confés de l’assassinat de Kirk era un jove desequilibrat membre d’una família bastant conservadora.
Matar és gairebé sempre condemnable, però em guardaré la hipocresia i en aquest cas diré que em sobten (i em sobren) les lloances, homenatges i fins i tot la màxima condecoració decretada per Trump per a un personatge que ja feia un bon grapat d’anys que escampava odi i violència a través de la paraula. Perquè violència no és només matar, sinó també proclamar que cal violentar els altres: els qui no pensen com tu, els qui no estimen com tu, els qui són d’un altre color, els qui tenen menys que tu. Faria bé el PP a no sumar-se a les consignes pro-Kirk sense haver llegit ni escoltat els exabruptes d’un personatge que no és que exercís el seu dret a la llibertat d’expressió, sinó que posava en perill la llibertat i la vida dels altres cada vegada que piulava. De Vox no esper res, perquè sembla que serien feliços de reproduir aquí l’ambient de preguerra civil com el que es viu als Estats Units avui dia.
En un país amb més armes que ciutadans, Charlie Kirk s’ha dedicat en cos i ànima a defensar la lliure tinença d’armes. De poc han servit les matances a escoles i instituts dels Estats Units que s’han produït en els darrers anys. Centenars d’infants i joves assassinats pels seus propis companys en la majoria dels casos, d’ençà de la sonada massacre de Columbine, el 1999, que havia de marcar un punt d’inflexió sobre el control d’armes que no sols no va arribar, sinó que s’ha anat relaxant amb el temps. L’àcid Michael Moore retratava al més que recomanable documental Bowling for Columbine com en el rerefons d’aquesta mena de successos hi ha una cultura de la por profundament arrelada en la societat nord-americana des dels antics pelegrins, com també el pes d’institucions proarmamentístiques com l’Associació Nacional del Rifle.
Però tornem a les paraules de Ramon Llull, presentades en forma d’interrogant: si no hi ha justícia, és possible la pau? En el món democràtic, ‘civilitzat’, allò que garanteix la justícia no és només el sistema judicial, sinó sobretot un estat que procura que les persones tinguin un mínim de drets existencials coberts, a través de l’anomenat ‘estat del benestar’. Els Estats Units, no obstant això, n’han liderat en les darreres quatre dècades el desmantellament, fins al punt que són l’únic estat de l’OCDE sense cobertura sanitària universal. Això duu milions de persones i famílies a l’endeutament i la desesperació, fins al punt que es repeteixen els casos de persones grans que cometen petits crims per així ser detingudes i rebre una mínima assistència a la presó. No entraré en els milers de morts per sobredosi de fentanil, que a més de no ser tractades al nivell d’una pandèmia com el tema mereix, són el reflex d’una fugida cap endavant a través de les drogues. Un altre problema que no s’arreglarà enviant portaavions contra les ‘narcollanxes’.
És aquesta absència de justícia que ha fet que un altre jove, Luigi Mangione, hagi esdevingut un heroi popular per a molts nord-americans després d’assassinar un important CEO sanitari mesos enrere. Aquest és el perill de no assenyalar la violència estructural del sistema nord-americà o de qualsevol altre: que la gent miri de fer justícia pel seu compte. Però això, evidentment, només durà més violència.
Les democràcies, començant per la nord-americana, però amb un clar avís per a navegants, són avui dia en perill, no perquè el feixisme toqui a la porta, o fins i tot ocupi despatxos importants, sinó perquè no hi pot haver justícia si els estats no miren pel demos. I això vol dir que les administracions no poden ser closques buides que no solucionin els problemes, però, sobretot, les necessitats de la majoria de la població. De moment, aquí també, bona part del quefer polític i mediàtic es dedica no a arreglar problemes, sinó a negar-los, o el que és encara pitjor, a inventar-los. I de pas també s’inventen culpables, però sempre ben alerta, això sí, de no tocar els poderosos.