Celestí Alomar, l'amic, el polític i el país
Un vespre, sopant tots dos a Madrid, ens miràrem amb una certa perplexitat. En Celestí Alomar era director general de Turisme i jo, vicerector de la Universitat. No sé si ens ho diguérem exactament així, però tots dos devíem pensar més o manco el mateix: què hi feim, nosaltres, aquí? Ens havíem conegut molts d’anys abans, quan érem dos al·lots del Pla de Mallorca, ell de Llubí i jo de Sant Joan. I ens vengué a la memòria una altra escena, també llunyana: el bust d’en Franco sortint pel balcó del Rectorat de la Universitat de Barcelona cap al carrer. Havíem passat de tot allò a Madrid, amb corbata, càrrec i responsabilitats. “Dos gambirots encorbatats”, va dir ell.
La nostra vida ha tingut una mica aquest aire de trajecte improbable. Ell passà del Pla a Barcelona, de les organitzacions estudiantils a Bandera Roja i després, al socialisme illenc, al PSI. Va dirigir la campanya d’Unió Autonomista de Josep Melià Pericàs i, quan Melià entrà al govern d’Adolfo Suárez, acabà treballant amb ell. Després vindrien altres paisatges i altres feines: Mèxic, on va passar sis anys vinculat a l’ambaixada espanyola; RTVE; Mallorca; l’administració turística; Madrid una altra vegada, la direcció general de Turisme amb Jaume Cladera, del PP, i finalment, la Conselleria de Turisme del primer Govern de Francesc Antich. No és un mal currículum per a un fill de l’apotecari de Llubí.
El que va ser interessant no és només per on va passar, sinó què va anar pensant durant el trajecte. En Celestí no era un polític d’una sola fotografia. Va passar per organitzacions, partits, administracions i responsabilitats diferents. Va conèixer des de prop el poder i també les seves limitacions. Tenia una preocupació que, amb els anys, acabà convertint-se en el centre de la seva vida pública: què estàvem fent amb Mallorca. Era geògraf i, potser per això, tenia el mal costum de mirar el territori. Mirar-lo no com una postal, ni com una simple superfície disponible per continuar edificant, sinó com una cosa limitada. Una illa no es pot estirar. Potser tota la seva trajectòria turística es pot resumir, al capdavall, en aquesta evidència tan elemental. Mallorca no és infinita i el nostre model econòmic ha funcionat durant dècades com si ho fos.
L’ecotaxa va ser la seva gran batalla pública. La batalla va ser considerable. I, com sol passar, en aquells moments la política i determinats interessos econòmics no li estalviaren cops. Durant els debats més agres sobre l'ecotaxa, es varen viure moments de molta tensió verbal. En l'àmbit periodístic i polític balear va quedar recollida la frase literal d'un hoteler que, fruit del ressentiment del moment, va arribar a exclamar en una reunió de rebuig a l'impost que "había que quitar al president o matar al conseller". Després l’ecotaxa desaparegué, i anys més tard una figura semblant va tornar a formar part de la realitat fiscal de les Illes. El temps, de vegades, té aquestes ironies: allò que un dia sembla una extravagància acaba convertint-se en una evidència. El fet de reduir en Celestí Alomar a l’ecotaxa seria una mica com reduir una vida a una fotografia. L’impost era una eina; darrere hi havia una pregunta molt més incòmoda: fins on pot créixer el turisme sense acabar menjant-se el territori que el sustenta? Aquella pregunta li va dur problemes. La batalla fou dura i els interessos econòmics i polítics no li estalviaren cops. Però el temps té una manera curiosa de modificar algunes certeses. I, mentrestant, el debat s’ha fet encara més gros. Els turistes han continuat arribant, els avions han continuat aterrant i Mallorca continua discutint, potser amb més urgència que mai, els seus propis límits.
25 anys després d’aquella batalla, en Celestí encara ho tenia més clar. Ja no es tractava només de posar un impost. Defensava obertament que calia reduir el nombre de visitants i el pes excessiu del turisme dins l’economia balear. No era, per tant, una qüestió d’enyorar una antiga mesura de govern. Era una manera de continuar pensant Mallorca. I aquí, probablement, hi ha una part important del seu llegat. No tant haver tengut sempre raó –cap de nosaltres no la té sempre–, com haver insistit en una pregunta quan molts preferien donar-la per resolta. Quan pens en aquell sopar de Madrid, encara em fa gràcia imaginar-nos tots dos. La vida, de vegades, té aquests recorreguts estranys i en Celestí, malgrat càrrecs, viatges i despatxos, continuava essent aquell home amb qui podies discutir de política, de Mallorca o de qualsevol altra cosa.
Va ser pare de quatre fills, va tenir una família, amistats i afectes que són una altra part de la seva biografia i que cap currículum polític no pot explicar. I va tenir també les seves conviccions, les seves discrepàncies i, com tothom que no es limita a deixar-se dur, les seves contradiccions. Va ser geògraf, polític, conseller, alt càrrec de l’Estat i un dels homes que més clarament va voler introduir en el debat públic la necessitat de repensar el turisme i els seus límits. Ara se n’ha anat. I tal vegada el millor homenatge no sigui convertir-lo en una estàtua ni limitar-nos a enumerar-ne els càrrecs. Potser sigui continuar fent-nos la pregunta que ell, d’una manera o altra, va mantenir viva durant tants d’anys: fins quan podem continuar creixent dins una illa que no creix?