Carnet de ca

Veig que s’ha mort en Bobi, que tenia trenta-un anys i era el ca més vell del món. Això la mateixa setmana que s’ha tornat a parlar del número de cans que hi ha, per exemple, a Catalunya, que excedeix el número d’al·lots menors de catorze anys. No he trobat l’estadística illenca, però podem imaginar, per la mitjana espanyola de 1,44 animals per infant, que la xifra a l’alça també segueix la mateixa tendència continental, si bé aquesta és una dinàmica sociològica no només d’aquest racó del món, sinó que arreu d’Occident sembla que la gent ja prefereix criar mascotes que no posar-se a procrear.

O potser tenen un fill i dos cans, com sovint trobo pels carrers de Barcelona, on és molt habitual trobar-hi persones que tenen més d’un cànid, i sovint també un moix al domicili, el qual no pot sortir a fer una volta. Les reflexions a les quals ens pot portar aquest fenomen són moltes i variades. És un tret del món modern capitalista, arreu del globus: com més es modernitza una economia més decau el nombre de fills. A les societats rurals i pobres, com ho era Mallorca fa cent anys —o ho és ara Àfrica—, les parelles tenien cinc i sis o nou fills, fins i tot, però a mesura que viure s’encareix, que la gent ha de treballar a empreses o administracions (i no a les pròpies terres) i que es fa un èmfasi moral i psicològic en la criança —fent que sigui impossible posar fills al món com qui obre una gàbia per deixar-los ‘volar’—, el cost econòmic i psicològic d’un fill s’eleva fins a nivells impossibles, i fan que criar una animal de companyia sigui agraït i fins i tot indubtablement satisfactori (amb els fills sempre és més arriscat).

No sé si amb aquests animals domèstics aboquem les dèries que abans es tenien amb el poble elegit, el conjunt de gent que abans s’havia de redimir perquè d’alguna manera eren els innocents, els damnats de la terra. Ara que ja no podem redimir el proletariat, redimim les bèsties, almenys les que no enviem a l’escorxador. Potser tot ve d’aquí, també, que ens sentim culpables per la sagnia que fem de porcs, vaques i pollastres, cosa que ens empeny a ser extremadament amables amb els animals de més estricta companyia. 

A l’estat espanyol, la despesa mitjana per mascota és d’un 9% del salari mitjà anual, més de mil euros, que contrasten lamentablement amb els cent euros de consum cultural mitjà del ciutadà espanyol. Gastam més a matar paparres i en pinso de ca que en literatura. I això sense comptar què pot estar costant-nos, com a societat, netejar els pixats canins dels nostres carrers, els quals, tenint en compte que hi ha més de 150.000 cans només a Barcelona, poden significar més de 80.000 litres d’orina diària confitant els nostres preciosos carrers (que s’ha de netejar amb aigua, ara, durant una sequera!). Els problemes que això pugui implicar per a la salut pública estaria bé que fossin avaluats amb rigor. També és estrany que ja parlem d’un permís administratiu per tenir cans, concedit després de fer un examen, cosa que sempre ha estat tabú a l’hora de pensar la nostra aptitud per tenir fills.