De l’article –text prenormatiu– de Ramon Reventós (Barcelona, 1881-1923) a Picarol (17-II-1912). Aquest diumenge fa cent anys de la mort de Ramon Reventós, escriptor i periodista. Joan Fuster el valorava com un bon humorista mordaç, tot i el seu estil descurat. Joan Triadú va triar narracions seves per a Antologia de contistes (1950). Dibuix de X. Nogués (Barcelona, 1873-1941) inclòs a la peça.
Ja sé que molta gent no dona fe a les meves narracions, a les quals califiquen de folles o imaginaries. Jo me’n ric i els planyo; no han corregut mai els fantàstics llocs que un servidor; no saben lo que són boscos verges, ni rius com mars, i per ells, lo més fangós que pot haver-hi són els dos trams de la Gran Via A, oberts de fa poc. Jo, que, conduit per un vehicol [...] que tinc amagat sota’l coixí, he estat en tots els llocs de que parlo, sé lo que’m dic. Es per això que tinc coratge de, afrontant somriures d’incredulitat, contar les mil coses curioses que en mos viatges, caceres i excursions m’esdevingueren. [...] Escorfollant els meus records, us obsequiaré amb el d’un espectacle per cap home nat vist. Un ball de màscares equatorial, celebrat pels habitants dels boscos de Nigricia el dia de Carnestoltes. El saló de ball era esplendent: un clar de bosc que rodejaven baobabs i palmeres, sicomors i mimoses, caobes i figueres bordes. Per alfombra, un atapeïment de falgueres, tant tou que t’hi ensorraves fins al coll. Per llum, la lluna, la lluna d’aquelles terres, en que de nit el cel es negre de veres [...] i per guarniments, unes lluminàries d’estrelles i escarbats de llum que enamoraven. El bufet va ser obert de bon principi; els convidats, que eren vegetarians, se satisfeien menjant-se un tros d’alfombra o de paret; els que estaven per la carn, se satisfeien menjant-se la balladora, si eren mascles, o vici-versa. Per un riuet com una cinta de plata corria el beure. Aigua fresca i cristallina. En aquelles terres no proven begudes alcooliques. De disfreces n’hi hagueren, certament, de notables: un mico disfreçat de lloro cridà l’atenció en gran manera. El com s’ho havia arreglat es cosa que ningú sabia, però portava unes plomes a la cua de color vermell, i unes altres als braços de color groc, i un borriçol a la pitrera blau-marí i un plomatge verd a l’esquena, que encantaven; el bec se l’havia fet amb el salakoff que va robar-me. L’elefant, en canvi, anava vestit de mico. Ja li va costar, ja, trobar la manera d’assemblar-s’hi, però ho va arreglar fent que la trompa fos cua i tallant-se la cueta, igual que fos torero. [...] Feia un bon paper, entre la concurrència, un serpent disfressat d’ensiamada mallorquina; el pobre tenia d’estar-se sempre entortolligat, lo qual era molest; però, com he dit, feia bon paper. [...] No vull parlar de més màscares pera no ser titllat d’embustero, però amb tot no puc deixar sense anotar el gran escàndol que promogueren dues girafes que’s presentaren despullades. Tota la concurrència se’n feu creus d’aquell desvergonyiment de presentarse sense pell, però podem assegurar que més d’un lleó se les hauria menjades. A trenc d’auba, i com en tots els balls de màscares, cadascú se n’anà a casa, deixant el buffet escurat i la sala bruta [...]