El capitalisme entra a l’escola
El monopoli de Google als centres escolars de les Balears només és una mostra, però molt simptomàtica, de la “despenalització” del capitalisme a l’escola. Centres sencers han substituït els llibres de text pels Chromebooks de Google, la Conselleria només proporciona als centres els portàtils de Google i els equips educatius s’organitzen quasi exclusivament amb el GSuite, el workspace també de Google.
Molt enrere queda el temps en què les autoritats educatives apostaven per entorns virtuals lliures i segurs per als centres educatius i fomentaven activament l’extensió del programari lliure (Linux, Ubuntu, Open Office...), i els professors organitzaven les seves aules virtuals majoritàriament a través de Moodle. La custòdia directa de les dades dels alumnes, l’aposta per plataformes pròpies –Gestib– i el desenvolupament d’un programari lliure propi a l’estil del que sí que tenen al País Valencià –LliureX– ja només són cabòries del passat.
Ara tot és comprat a can Google: el correu electrònic (gmail), l’aula virtual (Classroom), el nigul d’emmagatzematge (Drive), la plataforma de recursos audiovisuals (Youtube), el processador de textos (Google docs), l’agenda (Google calendar), el canal de videoconferències (Meet), els formularis, els mapes, l’agenda de contactes...
Per a la major part de la comunitat educativa, Google és sinònim d’internet i és majoritàriament desxifrat com un ‘servei públic’ innocu sense cap connotació especial i no com el que és en realitat: un monopoli privat, que acapara a Espanya el 96,5% de totes les cerques a internet i amb un valor en borsa equivalent al PIB anual de Suïssa –702.000 M$ el 2019.
Inexplicablement, el lliurament indiscriminat de les dades i els hàbits digitals de milers de menors a un únic gegant digital no ha suscitat cap prevenció ni debat generalitzat. Al contrari, ha estat acceptat entusiàsticament per intercessió de la Santíssima Trinitat de la Sagrada Modernitat: és fàcil, és xulo i és gratis.
Curiosament, en això no hi ha hagut cap voluntat de “tornar a la normalitat prepandèmica”, molt més rica, segura i diversa, que reservava qualque encletxa als entorns digitals lliures, i on es podria haver gestat una certa sobirania digital a través de les xarxes col·laboratives i la producció digital local. No hi ha cap intenció de revertir la situació ni de pal·liar els estralls de la pandèmia en l’entorn digital escolar. Ja ens està bé així: hem decidit obviar els perills d’alfabetitzar digitalment els nostres fills en un sol codi –privat i no auditable–, que, abans de la majoria d’edat, els declararà captius de la multinacional americana. És talment com si als centres educatius es promocionàs activament el consum exclusiu de Coca-Cola i tots ho trobàssim la mar de pràctic i de modern. Millor i tot, perquè la Coca-Cola, tan antiga ella, encara la fan pagar.
Però quan parl del capitalisme a l’escola, no em referesc només a la colonització dels grans monopolis comercials, sinó que pens en un marc mental més subtil i també més profund, que s’està instal·lant a la institució educativa.
Parl de l’individualisme, de la hiperactivitat, de la sobreestimulació, del consum compulsiu d’experiències i emocions; i, sobretot, de la sedació digital. Tot plegat esdevé l’hàbitat perfecte per fabricar els nous ciutadans, valorats exclusivament en funció de la seva docilitat i capacitat de consum. L’escola sembla abocada a la producció en cadena de nous “consumidors” extraordinàriament “consumistes”.
Al mateix temps, els objectius educatius es relaxen i els nivells acadèmics es desplomen. Els indicadors educatius ens situen a la coa d’Espanya, que és a la coa d’Europa. Milers d’alumnes abandonen els estudis sense la titulació bàsica i es calcula que el 20% dels joves de 16 anys no tenen assolides mínimament les competències de lectoescriptura.
Estranyament, però, aquest no és el gran debat educatiu general ni es disparen les alarmes socials, sempre seduïdes per temes més morbosos com l’ensenyament de la religió, el pin parental, l’educació sexual, l’adoctrinament catalanista... Parlam de l’analfabetisme funcional del 20% dels joves escolaritzats en un país europeu desenvolupat. Inaudit, inexplicable, insostenible... però no en feim una prioritat. És que la “guerra cultural” és tan absorbent...
Si les coses no canvien, en pocs anys el resultat serà una gran massa social amb importants dèficits formatius i captiva d’aspiracions molt primàries i previsibles. Amb un desconeixement absolut dels drets laborals, amb una nul·la capacitat organitzativa, sense la més mínima consciència col·lectiva i sense cap possibilitat de revertir la situació. Amb mòbil i Netflix, això sí. I canal de TikTok.
Un ‘exèrcit de reserva’ perfecte per al nou capitalisme 2.0.
