El capital polític d’Armengol
Dos anys després de les eleccions al Parlament de les Illes Balears, el principal partit de l’oposició no fa la sensació d’haver conformat un projecte amb opcions de tornar a governar el 2027. Les enquestes i estimacions de vot que van sortint dibuixen un PSIB que encara no ha estat capaç de refer-se del daltabaix que van suposar les anteriors eleccions ni d’estar fent una oposició eficaç i desgastant. De fet, el principal maldecap del Govern de Prohens ha estat la seva relació amb Vox, no una estratègia clara de rendició de comptes feta pel partit socialista.
Diversos motius poden explicar això, però jo diria que la majoria tenen a veure amb qüestions internes del partit, especialment vinculades al lideratge. Com ja és sabut, la secretària general de la federació del partit, Francina Armengol, també és presidenta del Congrés dels diputats. La seva no presència en el dia a dia del nostre país i la manca d’un referent alternatiu clar deixa en una situació molt complicada a les persones que “l’han de cobrir”, les quals transmeten una sensació de provisionalitat i falta de poder, limitant la seva capacitat. Tot això sense que se sàpiga molt bé si tornarà per les properes eleccions o no.
I més enllà de la voluntat de ser per tot i en lloc de l’expresidenta, és difícil entendre per què el PSIB no ha vist adequat començar un procés intern per trobar-li un relleu. Una bona oposició requereix un lideratge que dediqui el cent per cent del seu temps a construir un projecte polític amb opcions de tornar al Consolat. Ara per ara, aquest escenari es troba bastant lluny de ser una realitat. De fet, és més difícil que mai imaginar qui podria ser el proper candidat del partit. Especialment amb la partida de Cladera i l’entrada de Negueruela a la secretaria del PSIB-Palma. La situació és desconcertant es miri com es miri.
En paral·lel, Armengol com a actiu polític ha anat perdent valor a poc a poc fins que l’ha perdut tot de cop. El desgast de no haver pogut formar govern el 2023 i, després, renunciar a quedar al Parlament a fer una oposició in situ per anar-se’n a Madrid a fer carrera política ha tengut un cost sobre la seva credibilitat. Per altra banda, la presidència del Congrés, la qual va ser un premi per la seva lleialtat a Pedro Sánchez, s’ha convertit en la seva creu. L’espiral de desprestigi per corrupció que pateix actualment el president espanyol arrossega tot el seu entorn cap a l’ombra de la sospita. Això és especialment greu en el cas d’Armengol per la seva possible vinculació personal amb un cas de corrupció en la compra de mascaretes i els rumors que l’UCO l’està investigant. La seva condició de “caça major”, si se’m permet el terme, ha fet que la premsa de l’oposició hagi contribuït a erosionar-la encara més.
Mentrestant, el Partit Popular balear ha jugat bé les seves cartes. La seva comunicació política i la lleialtat dels quadres han aconseguit transmetre una imatge de control. Fins tal punt ha arribat això, que s’han permès tenir una actitud ofensiva cap al Partit Socialista a escala espanyola, fent-los una bona oposició des del Govern balear. I respecte al seu principal suport en el Parlament, Vox, i donat el desgavell intern que és, ha fet bé la feina de no contribuir a la tensió d’aquest espai polític perquè poguessin estabilitzar-se i tornar a ser aliats. Una altra cosa és la consideració sobre el tipus de cessions que Prohens ha hagut de fet per arribar a acords amb l’extrema dreta. Recentment, podria haver tibat massa la corda respecte a l’educació a l’escola. Només el temps dirà si ha comès un error de pensar que això no seria un punt i a part en la legislatura.
En definitiva, això es tracta d’un clar cas de posar tots els ous en el mateix paner. El PSIB ha apostat dos anys de legislatura a continuar capitalitzant l’expresidenta Armengol, però els rendiments han estat decreixents fins al punt que ja semblen ser negatius. Acabi com acabi el seu prestigi personal, ja no serà igual que abans. I tot això afecta les possibilitats de l’esquerra de poder formar govern en el mitjà termini. No sabem si serà la caiguda de Sánchez o la d’Armengol la que farà que això canviï, però les noves cares han de menester temps per guanyar notorietat i esser conegudes pels ciutadans. Això o que siguin persones amb trajectòries polítiques prèvies. I tot i que això podria representar una bona oportunitat per partits que competeixen per un electorat similar, el cas de Podem ens recorda que moltes vegades el que perd un partit d’esquerres no ho guanya un altre, complicant la revalidació d’un pacte d’esquerres. Per això, ara per ara, és evident que a qui més convé que Armengol no se’n vagi és al PP i a Vox, per a la resta serien bones notícies.