22/04/2022

Un cafè a Roma

Amb aquest títol, Josep Maria Fonalleras ha publicat fa poc un llibre que ens porta a Roma. La seva Roma, que no és necessàriament la nostra. I què és Roma? Quantes Romes hi ha? No ho sabem i per això hi tornem i hi tornem sense parar. Només de dir Roma s’acumulen les imatges, les de la Roma romana, les de les ruïnes de la Roma imperial, la d’aquells dos marrecs que una lloba de bronze alleta. La de la cúpula de Miquel Àngel, que aixopluga la ciutat amb la seva perfecció inigualable. I la Roma cristiana primitiva, catacumbes, frescos, i basíliques. Penso en San Clemente, en San Giorgio in Velabro, en Santa Maria in Cosmedin, en aquella mà que fiquem en aquella boca del vestíbul i en aquell turonet fet d’àmfores trencades, el Testaccio. I en els altres turons, l’Aventino, el Palatino, el Vaticà… I en el riu que serpeja, amb la seva illa al mig, i en la Roma barroca, mostrari de les més altes arquitectures. Em ve al cap el meu estimat Borromini, el filaberquí de la Sapienza, l’oratori de Sant Felip Neri, San Carlo i l’emoció del seu claustre, les garlandes d’estrelles de San Giovanni in Laterano. Penso en la Piazza Navona, en aquella Santa Agnese del projecte de la qual en queda ben poca cosa però que no deixa de ser un teló magnífic per a la font dels quatre rius. Penso en Bernini, en la seva columnata, en el Palau Barberini, amb les dues escales, la de Bernini i la de Borromini, que per a mi és la millor. Penso en Santa Maria de la Pace, en Santa Maria in Via Lata, penso en la Piazza del Popolo, amb les dues esglésies bessones i amb els dos Caravaggio on Sant Pere mor de cap per avall, i amb el santuari del pintor que és San Luigi dei Francesi, la llum atrapada en un moment precís, amb el dit de Jesús que assenyala el comptable…

Tot això és Roma? Arcs, murs, columnes, pins? La piràmide Cestia, a l’ombra de la qual reposa el poeta que té el nom escrit sobre l’aigua. No podia ser d’altra manera, a Roma, la ciutat de l’aigua. L’aigua verge que és conduïda pels aqüeductes cap a les fonts: Trevi, esclar, però, per a mi, el Tritone i la de les Tortugues.

Cargando
No hay anuncios

Tot gira al voltant del melic de la ciutat, que és el melic del món, el temple d’Agripa, el Panteó, aquella cúpula foradada, aquell òcul per on entra un raig de llum o la pluja, o algun colom perdut. Aquell ventre prenys que guarda la tomba d’aquell que quan vivia tenia la natura espaordida i que, quan va morir, la natura es va pensar que es moria, Rafael, i el seu nom em porta a les Stanze vaticanes, al sostre de la Farnesina.

Cargando
No hay anuncios

Roma és inacabable, des del Coliseu al Palazzo feixista della Civiltà Italiana a l’EUR. Des de Villa Giulia, que guarda els tresors etruscs, fins a Villa Borghese, voltada d’alzines i pins, que guarda berninis, caravaggios i l’estàtua de Paolina Bonaparte, gelada en la seva solitud neoclàssica.

Aquesta és la meva Roma, esbossada en un passeig de la memòria, la Roma del Palazzo Altems, del Palazzo Spada, del Palazzo Farnese. I el passeig continua per les trattorie, Il Giggetto, a tocar del barri jueu, de la sinagoga, al costat mateix de la porta d’Ottavia. Passetto, Settimio, al costat del Panteó, Da Giggio, a la Via delle Carrozze, Farnese, en un carreró que va a la plaça d’aquest nom… la Carbonara, a Campo dei Fiori, amb fruites i verdures i espècies, i pageses que netegen puntarelle mentre Giordano Bruno crema enmig de la vida. Roma, ciutat de la vida i ciutat de la mort. Floria Tosca es llança des del Castell de Sant’Angelo, quan Cavaradossi és afusellat de debò: ecco l’artista! Un engany. Roma és un engany. Un decorat com el de la placeta de San Ignazio, que espera incansable una òpera mozartiana, Le nozze di Figaro, per exemple.

Cargando
No hay anuncios

Tot això és Roma i no és res d’això. Josep Maria Fonalleras ens porta a la seva Roma, que no és exactament la meva, però que s’hi assembla. Ell, que hi ha estat 34 vegades, no sap encara què és Roma. Jo tampoc, que només n’hi he estat 10. Per això titula el seu retrat de la ciutat eterna Un cafè a Roma. Sí, una cosa tan humil com un cafè. Al segle XVI, Joaquim du Bellay ja ens deia que res de Roma, a Roma, no hi sabem veure. I anys més tard Quevedo quasi tradueix el sonet de Du Bellay i ens diu que "Buscas en Roma a Roma, oh peregrino, / y a Roma misma en Roma no la hallas", per acabar dient que només el Tíber és l’única veritat de Roma, perquè flueix, perquè passa. "Lo fugitivo permanece y dura". Roma és un riu que se’n va. La resta, somnis i desigs. El llibre de Fonalleras és emocionant perquè és una història d’amor.